LA DIADA

La penúltima diada

L’ambient és molt pacífic, tant, que les mentides de tots ells provoquen un riure allimonat i tònic

Al Sándor, de Francesc Macià, les cambreres van boges, amb tanta gent, i jo que els demano un gintònic per emportar. Està previst. Avui, tothom vol gintònics per emportar. La meva sogra m’espera en un tamboret “davant de General Óptica”. Vaig cap allà per on puc (la plaça és plena). Fotos per aquí, fotos per allà. “No t’arruguis, que ja m’arrugo jo”, em diu una iaia. Cada any n’hi ha una que m’ho diu.

Falta una hora per a l’hora oficial de la mani però tot és ple. Si ho haguéssim perdut tot l’any 1200 en lloc del 1714, l’hora de la demostració seria les dotze del matí i en acabat aniríem a dinar i de copes. Em trobo l’atleta Valentí Massana amb la família. M’explica -tot i que no ens coneixem- que la filla també fa marxa atlètica. Em trobo en Miquel Pucurull, maratonià de 80 anys, que diu que és allà pels seus pares, que ja no hi poden ser. Em saluda un grup: “Som d’Aiguaviva, a nosaltres l’1 d’octubre ens van pegar molt, a aquesta noia li van tirar gas”. I miro al meu voltant. Sí, sí, digueu-nos “nazis”, embruteu-nos amb el que vulgueu, que jo soc aquí dins amb el poble i ho veig tot i ho visc tot. Qualsevol grup, qualsevol associació del planeta terra -ecologistes, polítics, feministes, vegans, religiosos, ateus...-, qualsevol grup voldria aquesta gent extraordinària, barrejada com una escudella, variada com una amanida. Aquest senyor de la cadira de rodes, aquestes tres iaies, aquest moter, aquesta família amb el nen avorrit al cotxet, aquestes dues dones amb la seva filla, i els pares que les acompanyen, aquests dos nois que s’han trobat, ves per on, el meu home, que és el seu professor de matemàtiques.

Falta un quart d’hora per a l’hora, però ja som tots a lloc -“la clàssica puntualitat nazi”, em diu un matrimoni de Santpedor-. El gintònic s’ha acabat i vaig a buscar-ne a un restaurant regentat per tres noies xineses que tampoc no donen l’abast. A la paret, entre les ampolles de ginebra, un llaç groc. “Gràcies, noies”, els dic. I elles que riuen: “Com que els d’ OK Diario diuen que busqueu xineses per omplir, aquí ens teniu!” Torno a la plaça. És l’hora. Es fa el silenci. Figura que vindrà cap a nosaltres una onada sonora i que, quan arribi, haurem de cridar. Últimament tot són símbols. “ Hermanos españoles, dejad de creer mentiras. No somos violentos, somos demócratas ”, llegeixo en una pancarta enmig de la gespa de Francesc Macià. L’ambient és molt pacífic, tant, que les mentides de tots ells (“ todos sabemos lo que pasa en Cataluña ”) provoquen un riure allimonat i tònic, àcid i amarg, vull dir, molt d’acord amb el que bevem. Cap d’aquestes iaies, d’aquests castellers, d’aquests músics, d’aquests professors, d’aquests paletes, d’aquestes infermeres, d’aquests estudiants o taxistes o periodistes o aturats o mestres d’educació especial -són oficis que he detectat entre els participants- no coneix ni de lluny la violència. Molts d’ells porten mascotes, que és una manera molt senzilla de demostrar que vols el bé de les espècies.

Quan els hi pregunto em diuen que voldrien, sobretot, que els presos i els exiliats tornessin a casa. Pels seus fills. Penso que avui Josep Borrell ha dit a la BBC que voldria que els presos estiguessin en llibertat provisional. Potser és que a la BBC si no dius segons què no et consideren demòcrata. El meu pensament vola cap a les presons: Carme, Dolors, Raül, Quim, Oriol, Jordis, Josep, si poguéssiu veure això. I penso també en els mentiders professionals, en els intoxicadors. El que donarien per tenir tota aquesta gent agombolada, sens dubte, sense cap dubte, tan bona gent.

Etiquetes