Un canal de comunicació amb una dimensió desconeguda

Els grups de WhatsApp de pares d’una mateixa classe o escola han trastocat del tot els seus vincles, però també, i de manera encara més intensa, amb el professora

Quan escrivim en minúscules un mot que prové d’una marca comercial i n’adaptem la grafia és que ja ens l’hem fet nostre: les vambes o el clínex, i tot el que gaudeix d’un elevat ús quotidià, en són exemples. En el tema que ens ocupa, no n’hi ha per menys, perquè potser mai com ara una aplicació tecnològica com el WhatsApp havia revolucionat tant les comunicacions entre persones. A més, si un organisme com el Termcat dedica temps i espai a informar-nos sobre com l’hem d’escriure, la cosa és que va de debò.

Els grups de WhatsApp de pares d’una mateixa classe o escola han trastocat del tot els seus vincles, però també, i de manera encara més intensa, amb el professorat. Potser més habitual a infantil i a primària que no pas a secundària, per allò que els més petits gaudeixen (o pateixen) de més protecció dels pares, aquests grups han fet un salt destacable en la relació entre les famílies. Complementen les converses a peu de carrer a la sortida de l’escola, amplien les possibilitats de connectar amb pares i mares que no hi poden ser, però això també augmenta la dispersió i en molts casos la segregació, amb grups d’afinitats. I no entrem en els problemes de parelles separades que comparteixen grup de WhatsApp. La cosa es posa apassionant.

Eficàcia dubtosa

La presència d’un docent en un grup de famílies, però, obre una dimensió diferent, incerta i desconeguda. És un acte sincer de transparència, una expressió de la voluntat de satisfer les necessitats comunicatives de les famílies, i també una manera innovadora d’obrir noves possibilitats de relació, que no anul·la l’acció dels grups que ja tenen les famílies.

Són indubtables els avantatges d’aquesta eina, per exemple la fluïdesa a l’hora de fer córrer informacions pràctiques. Supera, fins i tot, el correu electrònic i és més segur que el paperet a la motxilla. Ara bé, descarrega de responsabilitat nenes i nens, confiats que els pares ja tenen la informació. Això fa augmentar la quantitat de missatges entre famílies i escola, però no la seva eficàcia, si entenem que la comunicació és eficaç quan aconsegueix reduir el soroll. Per exemple, en una classe de 20 o 25 famílies es pot generar, en moments de màxima intensitat, un volum tan considerable de missatges que és impossible fer-ne una gestió raonable. No es pot estar al cas de l’últim missatge, es creuen els fils de conversa, s’introdueixen elements nous que desvien l’atenció, i un llarg etcètera de complicades giragonses que tothom ha pogut experimentar.

A més, quan l’intercanvi de missatges no es limita a fer córrer informacions, sinó a transportar opinions, la cosa es complica. La immediatesa que permet aquest mitjà no deixa lloc a la resposta serena i reflexionada, matisada pel filtre de la raó. Massa sovint, al missatge hi aboquem el primer que permet la velocitat dels dits (amb poc cervell, s’ha de dir), i quan la racionalitat entra en acció, tard, el mal ja està fet i el rumor ja s’ha escampat. Hem introduït soroll innecessari.

D’altra banda, la majoria dels humans som molt limitats en el nostre repertori de paraules i d’expressions escrites. Si escric “Ja està bé, no?”, ¿estic donant suport al que acaba de dir un altre o mostrant la meva indignació pel seu comentari? Per això, volem completar la intenció del missatge amb uns ninotets que acompanyen els textos amb la intenció de transportar l’emoció que les paraules, soles, no són capaces d’expressar. Així i tot, la comunicació no millora gaire.

L’ús moderat de qualsevol substància o producte segurament no fa mal, però l’abús no augura bones expectatives. L’addicció pot ser letal. En aquest cas, letal per a la relació entre uns i altres. S’imposa la cautela perquè ja sabem que quan les presses dominen la comunicació humana la cosa no sol acabar bé. Tot plegat ens obliga a repensar els canals de comunicació entre famílies i escola, no en termes institucionals per mitjà dels òrgans corresponents, que també, sinó la més directa i personal, entre mares, pares i mestres, que també ho són, de persones.