Motius per a l’optimisme

Potser perquè miro enrere, crec més en els processos que no pas en els resultats immediats

No sé si és a causa de les vacances de Pasqua, de la família, dels nens o del fet que encara gaudeixo del privilegi que cada any em regalin una mona, però el cert és que aquests dies, llegint les notícies i reflexionant sobre la situació que vivim, m’he sentit una mica més optimista. És cert que la visió de les coses depèn en gran mesura del nostre propi estat d’ànim, però s’ha de reconèixer que el pessimisme crònic tampoc no ajuda.

Tinc quatre fills: un nascut encara en temps de dictadura, el segon ja en democràcia, el tercer és de la configuració de les autonomies i el quart de l’entrada a la Unió Europea. Entre el primer i l’últim hi ha onze anys de diferència, i en aquest temps els canvis que va experimentar el país van ser tan importants que no crec que fóssim conscients dels encerts i els errors. Aquesta és la particularitat que té el fet de viure les coses en directe. Val a dir que molts dels canvis més importants no només van ser polítics sinó també socials i econòmics; en molt poc temps, i això ho recordo molt bé, unes estructures socials ben tradicionals es van adaptar als nous temps. Des del Dissabte Sant Roig (la legalització del Partit Comunista), que precisament recordo cada any per Pasqua, fins a la votació de la Constitució o l’Estatut, passant per la llei del divorci, que semblava que havia de dividir i fragmentar irremeiablement el país per a la resta de la seva vida i que, en canvi, es va implementar amb total normalitat en molt poc temps. O el dia històric que Espanya va firmar el tractat d’adhesió a la Comunitat Econòmica Europea, cosa que suposava no només la fi de l’aïllament sinó el reconeixement d’una normalitat llargament pretesa. Aquell mateix dia ETA va assassinar quatre persones en menys de cinc hores, amb la voluntat que la data fos recordada per altres motius. En aquells anys, difícils també sens dubte, vivíem amb la idea que no hi havia marxa enrere en res.

No va ser fins a la crisi econòmica del 2008 que es va produir un nou gran canvi. Per primer cop es deia que les noves generacions viurien pitjor que els seus pares

Posteriorment va venir una etapa de bonança econòmica i, com sol passar, els canvis van perdre dinamisme; certament el país seguia canviant i evolucionant favorablement, però d’alguna manera vam entrar en una dinàmica de conformisme, que té molt a veure amb la corrupció detectada uns anys després. I no va ser fins a la crisi econòmica del 2008 que es va produir un nou gran canvi. Per primer cop es deia que les noves generacions viurien pitjor que els seus pares. Moltes famílies van perdre la seva llar, els seus llocs de treball i els seus ingressos, i alhora l’Estat, al límit de la intervenció externa, aplicava retallades en polítiques socials quan eren més necessàries que mai. Teníem un estat del benestar social, però comparat amb altres països europeus era més dèbil; no en va hi havíem arribat uns anys més tard. L’Europa del sud, sempre la més pobra, ho va patir amb totes les conseqüències.

Sens dubte la crisi també va ser el detonant de nous canvis. Els dos grans partits (PSOE i PP), llargament hegemònics, van patir les seves primeres pèrdues. El moviment del 15-M i tot el que aglutinava va ser el gran precursor de la idea que hi havia altres maneres de fer les coses. A Catalunya, la sentència de l’Estatut, dictada l’any 2010 pel Tribunal Constitucional, també va ser un punt d’inflexió.

S’ha recorregut un camí impensable anys enrere i, si més no, tinc l’esperança que els esforços no han estat en va

Catalunya i Euskadi, les dues comunitats autònomes que històricament han demanat el reconeixement d’una nació pròpia, han seguit camins diferents. El terrorisme d’ETA va marcar uns anys molt durs i una por i una dificultat de relació entre les persones que va dividir el país. La violència mai no deixa viure. L’històric final d’ETA permet als bascos, ara, configurar un pla moderat sense renunciar a res i des d’una posició més procliu a un possible pacte. En el nostre cas hem viscut un procés diferent: ens vam acomodar plenament al nou sistema de les autonomies i fins i tot vam votar un nou Estatut el 2006, que posteriorment no va ser respectat. Durant 23 anys vam votar majoritàriament un mateix partit per governar i vam tenir el mateix president, una situació que va marcar una etapa que potser avui es pot considerar pactista, si bé no es pot negar que també va tenir els seus rèdits. Tanmateix, la confessió de Jordi Pujol, que havia estat un referent per a moltes persones, els tèrbols negocis de la seva família i els casos de corrupció enfosqueixen aquest passat.

Ara no hi ha cap dubte que ens trobem en una nova etapa, si bé com que la vivim en directe es fa difícil de predir-ne el resultat final. Però s’ha recorregut un camí impensable anys enrere i, si més no, tinc l’esperança que els esforços no han estat en va. Potser perquè miro enrere, crec més en els processos que no pas en els resultats immediats. En aquest sentit, el dret a decidir ja està reconegut dins del paraigua dels drets humans que es coneixen com de tercera generació, i en conseqüència estic convençuda que tard o d’hora s’acabarà arribant a un pacte. Però em preocupen el com i el quan, possiblement tant o més importants que el què.