L’OBSERVADORA

La reconquesta del PP

Gir a la dreta amb Aznar i Rivera de fons. Aquest seria el títol del quadre que va pintar ahir el congrés del PP quan el 58% dels 3.000 compromissaris van votar a favor de Pablo Casado per presidir el partit i liderar-lo en les pròximes eleccions. José María Aznar planava sobre el congrés i la seva ombra va acabar precipitant-se sobre el llegat de Mariano Rajoy a través de la dura derrota de la seva vicepresidenta. A Soraya Sáenz de Santamaría li reconeixen dins del PP la capacitat de treball i la rígida formació intel·lectual pròpia dels advocats de l’Estat, però no té el perfil que connecta amb els temps de l’Espanya de la reconquesta. La mà dreta de Rajoy no és pota negra per a un aparell del PP que la considera tèbia en els seus principis i l’acusen de desideologitzada. Soraya fa un discurs tecnocràtic, autoritari, personalista, posa gran intenció en la pronúncia de la 'ñ' d''España' i en la unitat pàtria, i defensa que la seva ideologia “és la del PP”, però Casado compleix el manual de la dreta dura a la perfecció quan el partit es veu amenaçat per Ciutadans i per Vox. En definitiva, els compromissaris s’han buscat un Rivera, un jove desacomplexat que es mou somrient en el 'non plus ultra' de la reforma del Codi Penal, la reforma de la llei electoral per segar l’herba sota els peus als partits “perifèrics”, la unitat de mercat com una eina d’homogeneïtzació i la preponderància del castellà per damunt de qualsevol altra llengua. Un PP molt més de dretes que liberal i que parla de família, Déu, pàtria i rei. De fet, les primeres paraules de Casado en el discurs ja com a líder del PP, que van ser rebudes amb una llarga ovació, van ser un clam d’adhesió a Felip VI.

L’elecció de Casado per liderar el PP és una mala notícia per a Albert Rivera, que ha perdut empenta des de la moció de censura contra Rajoy, i és, en canvi, una bona notícia per a Pedro Sánchez. El PP i Cs beuen de les mateixes fonts ideològiques i Rivera perd l’avantatge que tenia fins ara de ser l’únic i fotogènic relleu generacional de la dreta dura. El temps potser portarà una convergència de les diferents formacions, com ha defensat José María Aznar en algunes ocasions, però no serà abans d’una dura batalla electoral entre l’original i la còpia. Al PSOE, en canvi, el desplaçament del PP cap a la dreta li dona estratègicament espai i oxigen per créixer en el centre electoral, en temes tant econòmics com polítics.

Casado va anunciar la reconquesta pàtria començant per Catalunya, esclar, citant Badalona, Castelldefels, Tarragona i, en definitiva, cridant a convertir Barcelona i tot Catalunya en una “Tabernia”, amb 'e'. El lapsus pot fer somriure, però indica que Catalunya no ha deixat mai de ser un instrument del PP per cohesionar la seva idea unitària, homogènia i carca d’Espanya, que els populars tenen la voluntat de refermar-se en la divisió social de Catalunya i la repressió de l’independentisme.

Joaquín Costa, intel·lectual de l’Espanya regeneracionista coetània del 1898, advocava per la industrialització, pels pantans i per tancar amb “set claus el sepulcre del Cid”. Ahir la dreta espanyola, en canvi, va optar per invocar-lo un cop més. El discurs del congrés del PP es fa amb una renovació de persones, però no d’idees, més aviat amb un retorn a l’Alianza Popular o al PP d’Aznar. S’imposa entre la dreta espanyola la idea que la Transició va ser una anomalia i que l’Espanya autèntica passa per homogeneïtzar la diferència, per un Estat ranci.

Del PDECat a la Crida

El gir a la dreta del PP provocarà també efectes en el mapa polític a Catalunya. De moment, ahir la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, va cedir a la pressió del sector crític i va obrir la porta a un canvi profund dins el partit que el portarà, a mitjà termini, a desdibuixar-se dins la Crida de Carles Puigdemont. L’expresident, lliure a Europa gràcies a la justícia alemanya, treballa en la construcció d’un moviment que sigui ideològicament transversal i vagi més enllà de l’herència de l’antiga Convergència. Les últimes discrepàncies entre Pascal i Puigdemont van afectar la posició del grup parlamentari a Madrid i el suport a la investidura de Pedro Sánchez. Pascal va deixar clar ahir que no compta amb la confiança de Puigdemont i, dos anys després del congrés de refundació, cau per la força dels que li van donar suport aleshores i d’aquells als quals va vèncer com a representant de la renovació de la dreta liberal moderada.

La ponència política demana l’adhesió dels militants al nou espai polític i que es configuri la comissió d’enllaç per pilotar la transició cap a la Crida amb els presos polítics i Lluís Puig, i estableix una executiva afí a l’expresident amb la rellevància de Míriam Nogueras, diputada al Congrés que no és del sector pascalista.

Després de la batalla, l’escenari es va reconstruint i les posicions polítiques es van reconfigurant. Amb el PP més a la dreta i en pugna per l’extrema dreta. Amb el PDECat diluint-se en un moviment liderat des de Brussel·les i la presó, i amb la sintonia del president Torra, que haurà de lluitar per ser alguna cosa més que l’hereu de Convergència.

Etiquetes