Saber de lletres

L’arribada a la universitat de la generació ESO s’ha fet notar estrepitosament. A les facultats d’humanitats o d’altres àrees afins, els alumnes de batxillerat hi prenen terra amb uns coneixements molt elementals o nuls dels clàssics catalans i amb una competència escrita cada vegada més lamentable. La situació és gravíssima i té unes implicacions que van molt més enllà de les humanitats. Els professors de ciències, per exemple, es queixen, atordits, que, cada cop més, els estudiants no saben escriure un treball o un exercici amb la mínima correcció i intel·ligibilitat. El problema ja no és que estigui mal escrit, és que no s’entén.

Els joves que trien carreres de lletres acostumen a disposar de bones notes de mitjana del batxillerat i a tenir una vocació afuada. Han hagut de superar el desprestigi mediàtic de les humanitats i les admonicions apocalíptiques de familiars i amics que els volen convèncer que optin per graus més “rendibles”. No són alumnes mediocres, sinó que -en general- mostren molt d’interès pels estudis que han escollit a consciència. Malgrat això, cada curs acadèmic els professors constatem, amb un punt de perplexitat i estupor, que les noves fornades fan gala d’una manca flagrant de bagatge cultural i, més en concret, literari. A desgrat seu, en intensitats diferents, incrementen una mena d’analfabetisme funcional en matèria literària d’una franja encara massa àmplia de la societat catalana.

Les circumstàncies amb què breguem a les facultats d’humanitats o de filologia es repeteixen també a traducció i interpretació, ciències de l’educació o ciències de la comunicació. Els estudiants que hi fan cap manifesten un desconeixement similar, com més va més preocupant, d’aquells referents bàsics que sembla que haurien d’haver-se assumit en la formació prèvia. A més, per acabar-ho d’adobar, en sintonia amb el que passa al carrer, l’hàbit de lectura i de “consum” cultural és molt baix, sovint deplorable. Una mera enquesta a l’aula sobre lectures fetes i interessos literaris o culturals evidencia la magnitud de la tragèdia. Aquest doble dèficit, agreujat per les dificultats de comprensió lectora que se’n deriven, obliga el professor -naturalment- a replantejar-se l’orientació i el contingut de les assignatures, si vol que la classe pugui seguir-lo.

Molts estudiants surten del batxillerat sense tenir les nocions bàsiques de la seva tradició literària. Molts, la majoria, no coneixen els clàssics. Ni els antics, ni els moderns, ni els contemporanis. No els han llegit, no poden valorar si els interessen, si els apassionen. La seva dieta de lectures de literatura catalana -universal-és pobríssima o inexistent. No saben de lletres. Si decideixen fer periodisme, magisteri o traducció tampoc no resoldran aquesta mancança, perquè en els plans d’estudis la literatura catalana s’hi ha reduït dràsticament. A cada canvi dictat pel BOE, hi perdem molts llençols. Pot passar i, de fet, passa que un mestre aterri a una escola de primària sense tenir cap noció -o molt irrisòria- de la literatura del país. O un periodista, en una redacció de diari. O un traductor, en una editorial.

Com era previsible, la Lomce contribueix a empitjorar aquest panorama. En teoria, Catalunya disposa de competències plenes en ensenyament. En la pràctica, com sempre, és el BOE qui mana. Tanmateix, els successius consellers d’Ensenyament no han demostrat cap sensibilitat o inquietud especial per la literatura catalana, ja que les seves decisions han tendit a residualitzar-la encara més.

Si les autoritats educatives competents són incapaces de revertir aquest daltabaix, tenim mala peça al teler. Una solució de futur seria convertir la literatura catalana en una matèria fonamental dels currículums de tots els nivells, i també incorporar-la en les àrees de coneixement afins. Si fa bon vent, s’infla la vela. Perquè la literatura no és una suma asèptica de períodes i autors, sense solta ni volta. La literatura és lectura, reflexió, comentari i debat. És una manera, perfectament vàlida encara, de conèixer el món i d’aprofundir en la seva complexitat. És una via per aprendre a escriure bé, raonar idees, expressar pensaments i sentiments, comprendre realitats i diferències, armar-se d’esperit crític i de civilitat. La literatura, la bona literatura, esdevé el millor antídot -pulcrament democràtic- al dogmatisme, a la domesticació i a la barbàrie. Ens fa més lúcids i més lliures.