Un patrimoni angoixant

El 5 de març de 1938 el creuer Baleares participava en la protecció de forces italianes que s’afegien als colpistes de Franco Bahamonde. Inesperadament, va topar amb la flota republicana, la qual, des del Lepanto, el torpedinà i en causà el naufragi, que costà 786 morts. 435 combatents més foren rescatats per dos destructors anglesos, que a la vegada varen ser bombardejats per l’aviació republicana per mor d’una fatal confusió.

Aquest fet de guerra podia nodrir la histèria heroicista dels vencedors: es varen aixecar uns quants monuments en record d’aquell episodi, i fins i tot, just acabada la guerra, el 1940, es va rodar un film que exaltava el coratge i el sacrifici patriòtics de les víctimes del Baleares. Però la història, tot i haver estat escrita i filmada amb les intencions més glorificadores del nou estat, no va acabar de satisfer les autoritats, i vuit anys després la marina va ordenar-ne la destrucció de totes les còpies. L’efecte propagandístic era encomanat, així, als monuments, construïts a Ondarroa, a Llerena (Sevilla), al Museu Naval de Madrid, a Sant Sebastià, a Algesires... i a Palma.

Situat ben al centre del parc de sa Feixina, el monument en record del Baleares ha estat i és un dels testimonis més contundents de la Guerra Civil. És un monòlit que afigura un far (crec), davant del qual, en un petit estany, destacava la figura d’un mariner en el moment de ser abatut. Dos més, en relleu al monòlit, feien guàrdia en honor de tot allò que el monument volia simbolitzar.

Com és natural, amb l’adveniment de la democràcia aquest monument començà a esdevenir un problema. El seu significat era suficientment ostentós per ser contemplat com un dels records de la guerra que s’havien de retirar d’enmig. Però des del principi ja es va veure que allò costaria molt, perquè, pel que sembla, la seva retirada feriria sensibilitats -de sensibilitat, a l’illa, només en tenen els d’un bàndol: potser valdria la pena investigar-ne les causes-. Sigui com sigui, el 2009, essent Nanda Ramon regidora de Cultura de l’Ajuntament de Palma, el monument va ser desproveït dels elements que directament glorificaven el règim anterior i contextualitzat amb una explicació de la seva presència a sa Feixina.

Ara, amb un equip de govern altra vegada progressista -que aquest mot serveixi per entendre’ns pel camí més curt-, la idea de fer desaparèixer el monòlit ha tornat a prendre força i, com és natural, també n’ha presa l’oposició a l’esfondrament, encapçalada per ciutadans i ciutadanes que no volen que ningú resquitlli la seva sensibilitat. L’argument: ja n’hi ha prou d’intentar enfrontar-nos de bell nou, deixem el passat tal com està ara.

Fins aquí, tot normal. Potser també hauríem de considerar normal l’oposició d’ARCA, sigles que corresponen a Associació per a la Revitalització dels Centres Antics, a la qual devem la preservació de tant de patrimoni i molta i bona feina de sensibilització social. I, no obstant, el seu posicionament a favor de la conservació del monument al Baleares ha sorprès i molt una bona part del que emfàticament en diríem, com al principi de la Transició, forces de la cultura. Aquestes forces no acaben d’entendre que una associació de tan clara i decidida feina per la cultura ara es decanti per la dreta -reduïda la qüestió a un plantejament de dretes i esquerres.

L’actitud d’ARCA suposa un obstacle de mal superar, no tan sols perquè les seves forces conflueixen amb les de la dreta més pell-prima, sinó perquè posa al centre del debat el mateix concepte de patrimoni. Duites les coses a aquest terreny, les possibilitats d’entesa es redueixen de manera prou acusada. Des de l’equip de govern de l’Ajuntament, la decisió, se’ns diu, és ferma. ARCA, per la seva banda, no afluixa en la seva campanya conservacionista.

Dubtes i més dubtes, doncs, pels petris honors a les víctimes de l’episodi conegut com la Batalla del Cap de Pals. Dubtes, també, sobre la necessitat de mantenir un patrimoni històric que no pot ser assimilat per una part important de la població. ¿Fou un error, per exemple, treure l’estàtua eqüestre de Franco de la plaça del País Valencià, a València? El patrimoni ha de conferir als països i als ciutadans una certa idea del temps, ens ha d’acompanyar sense estridències i ens ha de permetre d’entendre millor la nostra presència a la història, de manera que ens ajudi a relativitzar les envestides del present. Si no reuneix aquestes qualitats, què n’hem de fer, d’un patrimoni que ens angunieja?