Poc espai per a la ingenuïtat

L’any 2015 és any d’eleccions a Espanya: municipals, autonòmiques i també al Parlament espanyol. Potser també d’eleccions plebiscitàries al nostre país, però ara per ara aquesta última possibilitat és només una hipòtesi.

¿Com pot afectar aquesta circumstància al procés que es viu a Catalunya? Abans de contestar aquesta pregunta, he d’admetre que algú podrà pensar que és irrellevant, atès que passat el 9-N ja haurem votat, haurà guanyat el sí-sí i quan se celebrin eleccions al Parlament espanyol els catalans ja no hi estarem convocats. Tot pot passar en aquesta vida, però crec que estarem majoritàriament d’acord a considerar que aquest escenari és poc realista i que, en qualsevol cas, és aconsellable analitzar la possibilitat que els fets no es desenvolupin d’una manera tan lineal i ràpida.

Torno a la qüestió que acabo de plantejar: ¿el fet que l’any vinent tingui una forta càrrega electoral a Espanya pot afectar l’actitud de PP i PSOE de cara al procés català d’alguna manera? Tot això en un context de pèrdua de pes dels dos partits tradicionals, com s’ha vist en les últimes eleccions europees. És a dir, en un context de nervis.

Per contestar aquesta pregunta s’ha de tenir present l’estratègia de tres vessants que normalment els partits polítics fan servir quan planifiquen una campanya electoral. En aquest sentit, segueixo l’anàlisi que el sociòleg Manuel Castells fa d’aquesta matèria en el seu llibre Comunicació i poder.

El primer objectiu estratègic dels partits és intentar assegurar-se el suport de la seva base històrica, dels fidels. Això dificulta que un candidat s’allunyi molt de les posicions polítiques que han estat fonamentals en el passat per establir la influència del seu partit. En aquest sentit, el PP tindrà tots els incentius per persistir en els seus missatges tradicionals pel que fa a Catalunya: més Espanya, la unió fa la força, la Constitució (interpretada com jo vull) és intocable, cal impulsar un procés de recentralització per guanyar una teòrica eficiència, etc. Clarament es tracta de missatges que han servit per cohesionar els seus votants en el passat i la tendència serà no separar-se’n.

El segon objectiu és la desmobilització i la confusió del nucli de votants de les formacions rivals. Això s’aconsegueix assenyalant els seus defectes, les seves contradiccions i també les seves activitats il·lícites. Tota la política de l’escàndol, real, distorsionat o inventat, ajudaria a aconseguir aquest objectiu.

L’últim objectiu estratègic és aconseguir el vot dels indecisos i dels independents. Aquest grup s’ha mostrat tradicionalment molt sensible als missatges negatius. En no tenir lleialtats preestablertes, acostuma a mobilitzar-se contra les conseqüències potencialment negatives de triar un determinat candidat o opció política. Això explica la importància dels missatges negatius en les campanyes i precampanyes electorals.

En aquest eix estratègic trobem la política de la por: una Catalunya independent serà expulsada de la UE, de l’ONU, del globus terraqüi, les pensions no es podran pagar, i tot el seguit d’indecències intel·lectuals que ja sabem de memòria. També la política de l’escàndol, abans comentada, pot enllaçar amb aquest vessant estratègic.

En el marc d’aquest tercer objectiu podem trobar també línies de treball més subtils: ¿com és possible que us plantegeu tenir un estat propi si ni tan sols sabeu gestionar la policia? Molta cura i molta intel·ligència amb aquest tema. Alguns sectors del nostre país estant caient de quatre potes en aquest marc mental creat pel sector conservador espanyol.

La conclusió que trec d’aquesta reflexió és que l’únic que es pot esperar en períodes electorals dels dos grans partits polítics espanyols és una intensificació dels missatges força i de les estratègies que fins ara han utilitzat en relació al procés català. És previsible que el fet que el 2015 sigui un any electoral els faci aprofundir, si fos possible, en la política de negació del dret a decidir.

Sé perfectament que aquesta conclusió no és una sorpresa per a gairebé ningú. I que també és veritat que una negació frontal del dret a decidir, acompanyada d’unes formes dures a l’hora d’exposar-la, ajuda a consolidar el moviment democràtic i pacífic que constitueix la força del procés. Però molta cura amb les polítiques de la por i de l’escàndol. Amb tot tipus de pors, fins i tot les més obscenes i evidents, però sobretot amb aquells missatges que poden generar inquietud i que són més subtils, com és el cas a què m’he referit abans. Caldrà molta maduresa individual i col·lectiva per reduir al màxim possible el risc de manipulació.