Josep Fontana, tota la saviesa d’aquest món

L'historiador ha mort aquest dimarts als 86 anys

Ens ha deixat una veu lúcida i independent, forjada des de l’erudició compromesa. Un ciutadà de la polis catalana, espanyola i europea. Des del seu modest pis de Barcelona, al Poble-sec, envoltat de llibres –els darrers anys era un gran comprador per Amazon–, connectat amb el món –cada dia llegia el ‘New York Times’, entre altres mitjans digitals internacionals–, no ha deixat mai de llegir i escriure històricament; és a dir, de pensar d’on venim i on anem. A aquest home profundament savi li ha tocat viure la davallada del prestigi de la saviesa. Però això no l’ha fet desistir mai de seguir conreant una erudició al servei de la col·lectivitat. Al servei de la cultura. Al servei de la seva concepció de la humanitat, que partia de la preocupació pels més febles.

Reconcentrat en la feina, auster, antivedet, poc amant de la presència mediàtica i dels homenatges, la seva tasca autoimposada era la seva vida, una vida de treball intel·lectual. Ni el càncer que li va minvar les forces els últims anys no va impedir que seguís enfeinat. No sabia què eren unes vacances. En realitat mai no es va jubilar. Fins a l’últim minut va continuar una ingent tasca: la d’ajudar a explicar-nos, la de contribuir a crear un pensament des de la història, la de formar una sòlida escola de deixebles més enllà de coincidències ideològiques, la de crear una infraestructura intel·lectual des del món universitari, amb el relleu de personalitats com Joaquim Albareda, i des del món editorial, de la mà del seu amic Gonçal Pontón. La llista de noms dels qui se’n senten deutors seria, però, interminable. Són molts els qui li deuen molt. En realitat, tots li devem molt.

Josep Fontana encarna l’essència plural de la historiografia catalana del segle XX, aquella que beu de les aportacions cabdals de Jaume Vicens Vives, Pierre Vilar i Ferran Soldevila. Un dels seus darrers llibres, síntesi de la seva visió de l'esdevenir del país, ‘La formació d’una identitat’ (2014), és tota una lliçó de maduresa interpretativa de qui ja no ha de demostrar res ni té por de res: la identitat dels catalans, allò que travessa la nostra manera de fer al llarg dels segles i que ha quallat en un present dinàmic, més enllà de la llengua i dels tòpics mediterranis o nostrats, té a veure sobretot amb una consciència democràtica i associativa. Així explicava la realitat catalana dels segles XIX i XX, i també el Procés i el 15-M del XXI. Què opinava del Procés? Doncs que s’estava menysvalorant la força –inclosa la militar– de l’estat espanyol… Això ho va dir força abans de l’1-O i del 155.

Fontana ha estat i seguirà sent un referent. La història del futur, la de Catalunya, però també la d’Espanya i Europa, no es podrà fer sense comptar amb les seves aportacions. La seva mirada era global. Llegia i escrivia des d’aquí però tenia tot el món al cap. Només cal repassar la seva extensa bibliografia, que arrencant de la crisi de l’antic règim, va derivar cap a una curiositat universal, amb títols com ‘La història després de la fi de la història’ (1992), ‘La història dels homes’ (2000), ‘L’ofici d’historiador’ (2010), ‘Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (2011), ‘El futuro es un país extraño’ (2013), ‘El siglo de la revolución’ (2017). No va parar d’ampliar el seu radi de reflexió i no ha parat fins al final, en un procés d’acceleració de l’escriptura, conscient que se li acabava el temps.

En pocs mesos hem perdut Eva Serra i Josep Fontana. Desafortunadament, no eren coneguts del gran públic. Una anomalia cultural que afebleix el país. Perquè sense història no hi ha futur. I sense Josep Fontana quedem una mica orfes. El seu exemple de feina callada, infatigable i rigorosa, de compromís amb el país sense cap afany de protagonisme, i de lucidesa analítica, són un llegat que mereix tots els honors. Trobarem a faltar la seva seriositat, la seva llibertat intel·lectual i la seva passió erudita.

Etiquetes