OBSERVATORI

Hi ha vida sense les ajudes de la PAC

Aquests dies es debat com ha de ser la nova política agrària comuna (PAC), és a dir, els ajuts econòmics que la UE dona a agricultors i ramaders. Aquests ajuts són el 40% del pressupost de la UE, la partida més important. El seu origen data del 1962, quan la producció agrícola i ramadera d’Europa havia quedat molt minvada per les dues Guerres Mundials i s’era incapaç d’abastir la població d’aliments bàsics. Això es va resoldre als anys 80 i el problema va passar a ser la sobreproducció. Llavors els ajuts es van destinar a limitar la producció (amb la quota lletera, subvencions a l’exportació i, fins i tot, a la destrucció d’aliments). Ja al segle XXI, la PAC es va deslligar de la quantitat d’aliments produïts i es va introduir el concepte de condicionalitat: agricultors i ramaders reben ajuts directes segons el que fan o no fan.

Feta la introducció, m’agradaria encetar un debat sobre aquestes subvencions.

A Nova Zelanda es van retirar tots els ajuts agrícoles el 1984. Això va anar lligat a l’obertura de nous mercats, la desregulació del mercat laboral i la retirada de les quotes a la importació de productes i de les tarifes. Per ser precís, es va establir un impost al consum (IVA) i es van reduir els impostos de societats i IRPF. Tot això, sumat a un programa temporal d’ajuts fiscals a les explotacions més febles. Des de llavors la productivitat, els ingressos i el preu de la terra s’han incrementat. Els preus que paguen els consumidors també s’han reduït i s’ha establert una clara diferència entre les explotacions viables i les que no poden proveir prou ingressos. Segurament, sense aquestes mesures, no hauria sigut possible la creació de la gegantina cooperativa làctica Fonterra. Més de 30 anys després, els mateixos pagesos neozelandesos són els màxims defensors d’aquest model.

A casa nostra tenim el sector porcí i l’hortofructícola, que mai han estat subvencionats i que, respectivament, s’han convertit en uns dels més competitius del món. Un altre dia podem debatre a quin preu.

La PAC també perjudica molt els pagesos dels països menys rics. Imaginem que el preu del blat és de 170 euros la tona. El pagès europeu potser ho pot acceptar perquè té els ajuts (cobra uns euros determinats per hectàrea) però, en canvi, un pagès de Somàlia no pot viure amb aquest preu. I com que som en un món globalitzat, el preu de l’interior d’Europa influencia els preus d’arreu del món.

A la UE hi som i hi hem de seguir sent. Ara bé, hem de començar a formar part dels debats per fer-la molt millor.