ENTREVISTA

“El camí que ha emprès el Parlament és la pitjor manera d’eixamplar la base del procés”

Vencedor de les primàries amb un triomf incontestable, Albano Dante Fachin pilotarà la nova etapa de Podem a Catalunya

Vencedor de les primàries amb un triomf incontestable, Albano Dante Fachin (Bahía Blanca, Argentina, 1976) pilotarà la nova etapa de Podem a Catalunya. Assumeix la secretaria general després que l’organització hagi viscut nou mesos sense direcció. Té el repte de muscular el partit i de definir el rol de Podem en el nou subjecte polític de l’esquerra alternativa que proposen Ada Colau i els seus socis polítics.

Un 41,9% dels vots a les primàries. El resultat és contundent.

Sí. Estàvem fent una prova. I la prova era si es podia organitzar un partit des de baix. Ens podria haver sortit malament. Em satisfà, més enllà d’haver guanyat, que els resultats constatin que la tesi de construir Podem des de baix era la correcta.

Se’l presentava com el candidat menys afí a la direcció estatal. ¿Hi encaixa, en aquest retrat robot?

Si ens creiem que Podem es basteix des de baix, que un dirigent sigui afí a una direcció hauria de tenir poca importància. No sé què poden pensar Pablo Iglesias o Íñigo Errejón, ni si tenien altres candidats favorits. Però no he tingut la sensació que des de Madrid s’influís en les primàries. Hi ha hagut neutralitat, i això diu molt de la maduresa del partit. Hi ha una altra etiqueta que em posen, la de crític. I tant que sóc crític. Cal ser-ho per construir alguna cosa que valgui la pena.

¿Com ha de ser aquest Podem que surt de les primàries?

Per aconseguir que sigui un partit fort, autònom respecte a Madrid i que marqui perfil en les confluències, que és el que volem tots, hem de complir de manera escrupolosa això de prendre les decisions des de baix. És un eslògan, però, si ho fem realitat, deixa de ser només un eslògan. Es necessita organització i aplicar canvis en el funcionament.

L’altre repte és crear una confluència estable de l’esquerra alternativa, un partit. Quin rol ha de tenir Podem en el nou subjecte polític?

Som davant d’una oportunitat històrica, i ho serà en funció del que fem. Tothom hi ha d’aportar el millor que té. Podem, la seva capacitat per atreure gent que no s’havia sentit atreta abans per la política. Si hi aprofundim, aconseguirem enriquir de veritat la confluència.

En aquest nou subjecte polític, ¿el lideratge correspon de manera natural a Ada Colau i els comuns ?

Ningú sap exactament com serà el nou espai. I no crec que sigui bo tenir una idea prefixada de com serà. Colau és una construcció col·lectiva, és un símbol de com es construeix un referent. Però hem d’aspirar a construir molt més, no podem dependre només d’això. Hem de ser capaços de seguir edificant lideratges, i tenir molts pals de paller.

Joan Giner havia dit en la campanya de les primàries que no es poden guanyar unes eleccions a Catalunya només des de Barcelona.

Això és veritat, i demostra que cadascú pot aportar alguna cosa. És tan veritat que no es poden guanyar unes eleccions a Catalunya només des de Barcelona com que tampoc es poden guanyar sense Barcelona.

Va participar en la gestació de Procés Constituent i és un ferm defensor del dret a l’autodeterminació. Per fer possible aquest dret, ¿el camí d’un referèndum pactat no és insuficient?

Entenc quan la gent ens interpel·la i ens diu que el que nosaltres defensem, un referèndum pactat, no es pot fer. Serà difícil, perquè la correlació de forces no és favorable, i ho admetem. Però que el nostre camí sigui difícil no ens obliga a acceptar una cosa que veiem més difícil.

Quin és el model de procés constituent que hauria desitjat?

Tinc un referent intel·lectual, el Josep Fontana, amb el qual he après molt del que és el catalanisme. Fontana diu que la història recull dues maneres a partir de les quals un país s’independitza de l’estat de què forma part: una és pactant la separació i l’altra és a garrotades.

¿Creu que la via que ha emprès el Parlament és a garrotades?

La del Parlament no és a garrotades, i en això tots hi estem d’acord. Però si tenim aquestes dues vies, només ens queda una opció. Fem que l’estat del qual formem part arribi a un pacte. Al Parlament veiem que es van aprovant mocions i declaracions, i no s’avança. No volem donar lliçons, però no està funcionant.

Deia Joan Coscubiela al Parlament que en lloc de “sumar forces” el que passava és que s’estava “afeblint” la majoria per poder avançar.

Hi ha un moment que el mateix independentisme reconeix que amb els resultats obtinguts no n’hi ha prou, i que s’ha d’eixamplar la base social. La comissió del procés constituent era una oportunitat. Però no ha sigut possible, perquè les conclusions aprofundeixen en el que ens separava abans de començar. Ha sigut una oportunitat perduda. Si JxSí i la CUP volen tirar pel dret, només podem votar que no. El camí que ha emprès el Parlament és la pitjor manera d’eixamplar la base del procés.

¿És el moment de més distància amb l’independentisme?

Sembla que els culpables que el procés no avanci siguem nosaltres. ¿No havíem quedat que hi havia una majoria parlamentària que avalava la unilateralitat? Ens estranya que se’ns presenti com l’escull del procés. No som nosaltres els que ens hem allunyat. Sembla que només vulguin que hi siguem per fer gruix.

Per tant, el RUI no és una solució?

No ho pot ser. No tant pel mecanisme com pel marc polític, que continua sent el de la unilateralitat. I hi veiem limitacions. Sempre es parla del 80% de la població que avala el dret a decidir. L’espai on aquest 80% pot treballar conjuntament ja no existeix.