La realitat i la virtualitat

Les noves tecnologies han portat paradoxalment a una irrupció de la virtualitat en el món modern en contraposició a la realitat contrastada en la qual fins fa poc havíem viscut. Avui és més important la immediatesa que la veritat, la novetat que la certitud. La pantalla es converteix en una realitat quotidiana i pròxima on la gent pot viure aparentment protegida sense la necessitat de contraposar-se al món exterior. La interacció persona-societat ha quedat devaluada en favor de l’aparença, la imatge. L’opinió personal es dilueix en la col·lectiva, anònima més que identificada, dispersa més que estructurada.

Les persones tenen més informació però no millor, perquè per a molts és impossible diferenciar el que és cert del que és fals, l’opinió de la dada, i, en definitiva, la veritat de la mentida. La xarxa és el regne de la mitja veritat, que és el pitjor enemic de la veritat. El big data, gran quantitat d’informació en brut, que cal destriar per trobar el que és cert, és un concepte científic, no social. De fet, socialment és una nosa més que un avantatge.

El contacte personal, el fet de veure’s cara a cara, percebre directament l’efecte del que dius en el teu interlocutor, acosta les persones. Mai s’agredeix tant i amb tanta maldat directament com virtualment a través de l’escut pervers que representa l’anonimat de la xarxa.

Però aquesta situació és indestriable de la inseguretat, de la por del futur, perquè el futur és incert, desconegut. En aquesta gran teranyina de la informació ningú ens protegeix, estem desvalguts i més sols. Ara ja sabem que l’avenç de la ciència i de la tecnologia no és garantia de seguretat ni raó per a l’esperança perquè el futur pot ser pitjor que el present, quan s’ha fet patent que les forces socials i polítiques són més fortes i, en definitiva, més determinants que la ciència i la tecnologia. De fet, són aquelles les que condicionen aquestes a través del mercat i de la despesa pública... El desenvolupament s’ha de finançar i per tant està sotmès al mercat i a la política.

L’eterna paradoxa, ¿l’avenç científic és una palanca d’igualtat, o, contràriament, de segregació, de pèrdua de riquesa i benestar per als més pobres i d’enriquiment i poder per als més rics? En els últims anys el progrés científic i també el tecnològic s’han accelerat i les desigualtats han crescut...

El curtcircuit de la solució, falsa solució que alguns creuen vàlida, ve de la mà de la demagògia alimentada pel rancor, la desconfiança i, en definitiva, el ressentiment que pretén ràpidament recuperar la seguretat perduda, eliminar la por i retrobar el benestar que està en risc de manera directa i fàcil, una reacció que es fa més forta a mesura que la sensació de perill augmenta.

L’home reacciona més a la pèrdua directa de drets individuals, en contorns estables que només l’afecten a ell, que als canvis socials i econòmics globals que afecten a tothom perquè tot canvia. Aquesta situació de pèrdua personal és la llavor del ressentiment que porta a la simplificació i la immediatesa per posar remei al greuge sofert, cosa que en definitiva condueix a la demagògia, que no és més que una esperança passatgera i que en la mesura que no s’acabarà complint fa créixer la frustració perquè l’individu se sentirà estafat en les seves esperances. Les nostres societats s’han tornat més individualistes, més personalistes, i en aquest context el que és col·lectiu perd força en favor del que és més propi i personal; per tant, els febles estan més desprotegits i els forts tenen més llibertat.

Ho escriu José María Lasalle: “Hobbes retorna carregat de raons a la societat del risc i de la incertesa. No ho fa sol i això agreuja el problema. Torna de bracet amb Nietzsche. És un relat que indaga les emocions crítiques generades pel sumatori de les promeses no complertes i que oprimeixen i condicionen la capacitat de comprensió de la realitat. És una història de frustració amb una alfa i una omega, que va de la modernitat esplendorosa a la postmodernitat decebuda”.

L’antídot d’aquesta situació és un estat sòlid, democràtic, on la separació de poders estigui assentada i pugui ser verificada. L’home és per naturalesa infiable i cal una vigilància per evitar l’abús de poder.

Paradoxalment, en les societats democràtiques la intoxicació política i la manipulació de l’estat a favor de determinades tesis és més perillosa perquè és més subtil i més difícil de desemmascarar. Poques democràcies són capaces de fer-hi front. El Watergate va ser una fita poc repetida, no per manca de delictes, sinó per manca de persecució eficaç dels delictes.

Etiquetes