Pilar Aymerich, a favor de les dones

Pocs dies abans que un altre 20-N, com si fos la cosa més natural del món, sortissin banderes feixistes als carrers del nostre país i poc abans que se sabés que el 25-N a Madrid no hi hauria declaració institucional contra la violència masclista perquè l’actual govern de la ciutat no creu en la necessitat de combatre la violència masclista, a la veterana fotògrafa Pilar Aymerich li van donar al CaixaForum el premi Margarita Rivière al rigor periodístic amb visió de gènere, atorgat per l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya dins dels seus Premis de Comunicació No Sexista. Moltes felicitats, Pilar!

Quan va pujar a l’estrada, Aymerich va dir que a la seva edat ja no esperava haver de veure cinquanta-dos feixistes asseguts al Congrés de Diputats. Ni ella ni ningú, la veritat. Passen coses estranyes, darrerament, com que els jutges no distingeixin entre la violació i el sexe consentit o que a dos joves barcelonins que tornen del cinema un grapat de policies se’ls tirin a sobre i a un d’ells li trenquin la mà. Li va passar al fill d’una amiga.

Aquesta fotògrafa porta des dels anys 70 sortint al carrer cada 8 de març i cada cop que fa falta per reclamar els drets de les dones, sempre amb la càmera penjada del coll. En plena Transició, la seva estratègia infal·lible per fotografiar les manifestacions feministes des de dins consistia en anar vestida de senyoreta i quan la policia les dispersava enganxar-se a un aparador i fer veure que es pintava els llavis. Amb aquest sistema va fer algunes fotografies mítiques d’aquesta lluita, una de les quals surt a la portada de Lila, la història gràfica del feminisme que he publicat amb Toni Galmés, l’il·lustrador a qui la policia ha denunciat per un còmic que es diu On és l’Estel·la? Quina mania que té la policia de dispersar gent i idees, oi?

Sabem que els cinquanta-dos diputats de Vox que ara mateix seuen al Parlament espanyol -amb només un 23% de dones, perquè no creuen en la paritat-, i que, per cert, a final de mes cobraran un substanciós sou sortit de les nostres butxaques, són uns furibunds detractors del feminisme i uns furibunds partidaris de la policia. I per això no ens hauria d’estranyar que la diputada a l’Assemblea de Madrid Alicia Rubio hagi dit que “el feminisme és càncer”, així com que li encantaria que a les escoles l’ensenyament de la costura fos obligatori perquè empodera molt. Però ves per on, ens estranya -a Pilar Aymerich, a mi i a uns quants milions de dones més- perquè, ingènuament, pensàvem que les dones de la ultradreta abans que feixistes eren dones. Es veu que no, que el feixisme esborra qualsevol altra identitat.

Es veu que al nostre país hi ha dos tipus de dones: les que abans que res són dones -com Pilar Aymerich: ho és abans i tot que fotògrafa- i les que posen la seva condició de dona sota la catifa per poder ser, per exemple, feixistes. És probable que quan hagin de denunciar una violació a comissaria tinguin un atac de bipolaritat. Potser llavors necessitaran les dones que defensen els seus drets, com Pilar Aymerich.