Primers estius a l'illa

Com que no havia matat ningú, a l'avi Pere 'només' el van condemnar a 30 anys en judici sumaríssim

Ens assèiem al moll minúscul a mig matí o al vespre, els peus nus penjant sobre el mar. Dúiem, la meva germana i jo, un cubell verd amb quatre dits d'aigua per posar-hi els peixos que, n’estàvem segurs, aquell dia trauríem. Pescàvem amb unes canyes molt senzilles amb un fil de niló lligat i un ham. L'esquer eren engrunes de pa pastades amb aigua de mar. Hi passàvem hores. A voltes abandonàvem el moll i ens n’anàvem a l'altra banda, a la punta rocosa on acaba la platgeta de Na Macaret.

Na Macaret, a la costa nord de Menorca, és un poblet tranquil. A l'altra banda de la badia hi ha la cala d'Addaia, una urbanització. A l'hivern esdevenen llogarets solitaris, colpejats per la tramuntana. A l'estiu, a més de turistes estrangers, i molts catalans, s'omple d'alaiorencs, això és: gent d'Alaior –petita ciutat interior– que hi té la segona residència. Tradicionalment s'hi instal·len així que s'acaba l'escola. El trasllat a Macaret o Addaia és oficial i un pèl solemne. Tant li fa que entre un lloc i l'altre hi hagi –avui– deu minuts en cotxe.

A Macaret hi té casa el poeta alaiorenc i home extraordinari Ponç Pons. A Addaia als anys vuitanta hi va estiuejar Tomás de la Quadra, que era ministre de Felipe González. S'hi va fer posar una línia de telèfon per no restar incomunicat. I un altre estiu hi van ser els fills de Miguel Boyer amb la seva mare.

A pescar amb una canya i un fil de niló jo n'havia après a Cales Fonts, as Castell, a prop de Maó. Me n'havien ensenyat els fills del Nene, potser el millor pescador que hi ha hagut mai as Castell. Es posava uns peus d'ànec i es capbussava des de la barca. Sortia amb dos, tres o quatre pops enganxats a l'avantbraç. Veia els pops allà on els altres no hi veien res. Els trobava fixant-se en els rastres a la sorra, en una pedra aixecada, en el moviment dels peixos.

Un dia el meu pare em va assenyalar un vell assegut en una cadira: "Aquell home d'allà va ser un dels que van firmar la sentència contra l'avi"

Passava el temps i aquell home bru, baixet i fort com una roca no sortia. A mi em semblava impossible que encara fos viu. Quan els dubtes i els nervis començaven a ser pànic, emergia de sobte. Tothom, també els pescadors ancians, respiraven alleujats.

Aleshores el moll de Cales Fonts no estava ple de botiguetes i restaurants com ara. Tot eren coves –ara en diríem garatges– de pescadors. Hi guardaven la barca, les xarxes, els estris de pesca. A vegades, a l'estiu, les famílies hi feien arrossos amb peix. I xerraven fins al vespre.

Nosaltres, a les hores mortes, pescàvem amb els fills i filles del Nene: en Paco, la Toñi, la Pili i en Tiago. Vivien a prop del port, en una casa amb un pati interior en què hi reverberava la llum. Quan ens cansàvem de pescar –la majoria de cops sense aconseguir ni un trist serrà, el peix més humil– ens entreteníem fent vaixells amb les closques de sípies i calamars que trobàvem per terra. La seva mare, la Pilar, ens donava pa amb sobrassada i formatge per berenar.

As Castell hi vaig anar una vegada a l'hivern amb el meu avi. El cel presentava un gris enutjat, el vent circulava rabent pels carrerons. Vam passejar-hi plegats i vam poder retrobar alguns antics companys d'armes, dit això literalment. Però ell mai no parlava de la guerra. Mai. Moltes de les històries sobre l'infern pel qual va transitar les vaig saber per l'Alfonsu Sastre, anarquista com ell i company de presó. L'Alfonsu, tot bonhomia, sempre m'anomenava 'camarada'.

Com que no havia matat ningú, a l'avi Pere els franquistes 'només' el van condemnar a trenta anys en un judici sumaríssim. Els testimonis de càrrec eren alaiorencs com ell. Un dia, mentre passejàvem, el meu pare em va assenyalar un vell assegut en una cadira –a Menorca els veïns encara treuen les cadires al carrer–. "Aquell home d'allà va ser un dels que van firmar la sentència contra l'avi". L'avi va estar-se set anys empresonat i va tornar a Alaior quan el seu fill, mon pare, ja en tenia onze.

El Nene –que tenia una germana bessona, la Nena– no havia pres ni una aspirina en tota la seva vida, però va morir molt jove –el 1977– d'una malaltia implacable. A Barcelona no el van poder salvar.

El meu avi, sabater de professió –a Menorca hi va haver durant molt temps una puixant indústria del calçat– i home llegit, no se n'aniria fins molts anys després. El meu pare i jo vam agafar l'avió per anar a llançar les seves cendres a Cales Fonts un dia solejat d'octubre. Al moll s'hi havien aplegat tots els seus amics i germans encara vius, quasi tots antics republicans. Uns quants vam pujar en una barca de pescador i vam endinsar-nos aigua endins. Al mig del port vaig deixar anar les cendres, que es van fondre amb el mar. També vam llançar flors, clavells de colors: blancs, grocs, vermells, roses.

Etiquetes