CARTES CREUADES

Debat racional per a una decisió conscient

Miquel Puig: "Tots dos voldríem viure en un país més just, més democràtic i amb molta menys corrupció" / Xavier Fina: "El meu repte és trobar espais de coincidència amb algú a qui reconec capacitat d’anàlisi i intel·ligència"

Sí: MIQUEL PUIG

Des de quan cal certesa per decidir?

Per tal de complir amb les instruccions de l’ARA, m’he rellegit les teves cartes d’aquesta setmana. El resum que me’n faig és el següent: “Estem molt (massa?) d’acord. Compartim una reivindicació de la racionalitat, evitem el sentimentalisme polític i no creiem ni en frases solemnes ni en solucions màgiques”. Tots dos voldríem viure en un país més just, més democràtic i amb molta menys corrupció. A més, acceptes que la independència és un possible camí per aconseguir-ho: “Una condició de possibilitat per a un futur millor”.

Ara bé, hi veus moltes dificultats. En primer lloc, la inevitable incertesa, el fet que “òbviament, ningú sap si la hipotètica Catalunya independent serà un estat millor, igual o pitjor”. Matises aquesta incertesa observant que, tanmateix, “certament, sembla difícil fer-ho pitjor que Espanya”.

També veus motius per a l’escepticisme en el fet que “en aquests anys d’autonomia podríem haver fet les coses millor”. A més, et preocupa la qualitat d’alguns dels dirigents de l’independentisme: fas referència a “la idolatria a personatges mediocres”. No sé si coincidiríem en la seva identificació, però és clar que n’hi ha (on no n’hi ha?). Finalment, fas referència als inevitables costos d’un procés que preveus llarg: pèrdua de mercat espanyol, el fet que, amb Espanya, “cada dia ens estimem menys” i potser altres que m’han passat per alt.

Davant d’aquest panorama, expresses que el desideràtum seria “una tercera via que revolucionés el mapa espanyol”. Puc estar d’acord amb tu en tot. Fins i tot en el desideràtum. Després de tot, sempre hem dit que val més un mal pacte que un bon plet.

La qüestió no consisteix, però, a comparar el que és amb el que caldria que fos, sinó a comparar entre els camins possibles. ¿Ho és aquesta tercera via que hauria de regenerar Espanya? Jo ja no la crec possible, i per això dono suport a una alternativa que, malgrat les incerteses i les dificultats, em sembla la millor de totes les possibles.

Comentant la dimensió internacional del procés, utilitzaves una sentència que recordava els textos existencialistes: “Sols en la mesura que els altres et reconeixen, tu ets qui creus que ets”. Permet-me que, en el mateix to, t’urgeixi a no deixar-te dominar per la “freda paràlisi del dubte”. Mai no podem estar segurs de les conseqüències dels nostres actes, però, tot i això, la nostra obligació és prendre partit. (De fet, no m’estranyaria que acabessis votant la CUP.)

SÍ/NO: XAVIER FINA

Sense bons mitjans no hi ha bons fins

T’agraeixo que diguis que hi toco, Miquel. El meu repte és trobar espais de coincidència amb algú a qui reconec capacitat d’anàlisi i intel·ligència. En aquest sentit, vull destacar que compartim la visió d’un aspecte essencial del procés. M’ho escrivies diumenge passat, tranquil·litzant-me: “No hi haurà període transitori”. Afegies que la independència de Catalunya començarà “el dia que Espanya i la resta d’estats de la UE la reconeguin”. I si em permets trencar les regles del joc, ho completo amb dues frases del teu article d’ahir: “No hi ha independència de facto sense acord” i “Tard o d’hora hi haurà d’haver un referèndum amb garanties”. Molt d’acord. Però el discurs dominant i el full de ruta no diuen això. Tampoc s’accepta -i també comparteixo- el que m’escrivies dijous: “El procés independentista durarà molt”. Crec, Miquel, que si els termes del debat fossin aquests molts dels crítics ens hi sentiríem cridats.

I és precisament aquest espai de racionalitat, l’existència d’una deliberació real -imprescindible en democràcia- el que trobo a faltar. Per això no comparteixo el teu optimisme en relació a la regeneració democràtica de l’hipotètic nou estat, perquè el procés no és exemplar. No ho és perquè s’ha generat un relat únic en el qual sembla que s’ha de triar entre blanc o negre. No faig victimisme ni parlo d’oïda. Expresso com ens sentim alguns catalans: fora del territori del diàleg, damnificats pel que Foucault en deia l’economia política de la veritat. Hi ha una opció binària i no hi ha vida fora d’ella. I si no la vius com a central o hi tens una mirada crítica, molts et col·loquen a l’altra trinxera. L’espai de deliberació que tenim en aquestes cartes no és habitual.

La millor manera de demostrar la virtut d’un punt d’arribada s’expressa en la virtut del camí per arribar-hi. El fi no justifica els mitjans, són els mitjans els que expliquen el fi. Un estat amb alta qualitat democràtica es basteix sense renúncies democràtiques. I no comparteixo la teva confiança en les classes mitjanes mobilitzades. ¿S’han queixat d’uns debats on no es pot fer balanç de l’obra de govern? ¿S’ha reconegut que el 27-S era una mala data perquè implicava començar la campanya per la Diada? ¿O, al contrari, es va trobar una gran idea fer-ho coincidir? Ara ens escandalitzem per la ridícula decisió de la Junta Electoral, però l’apropiació de la Diada per part d’una opció política (encara que sigui la majoritària i encara que ompli els carrers) no és motiu d’esperança en termes de regeneració democràtica.