L’estiuet

Escric aquest paper en plena bonança de l’estiuet de Sant Martí, aquests dies que el temps, com penedint-se de les maleses que ja ha fet i de les que farà -fred i pluja i vendavals portadors de grisalles i descontentament als paisatges i als cors-, ens ofereix una treva deliciosa i encoratjadora. Els arbres de fulla caduca, que ja han canviat els seus verds per un esclat gloriós d’or i de coures, ens ofereixen un espectacle emocionant de calidesa terminal sota d’un sol que sembla acomiadar-se per sempre. Als migdies fa caloreta, encara. Els cirerers d’arboç ja han encès els seus fanalets ferruginosos i els gallerans i els grèvols maduren les seves baies de cara al Nadal que s’acosta. Aquests dies esplendorosos coincideixen amb la festa de Sant Martí, que va ser bisbe de Tours, però que abans havia estat soldat romà. La iconologia ens el presenta tallant amb l’espasa la seva capa en dues meitats, i donant-ne una a un pobre que es moria de fred. El pobre es va abrigar suficientment i va poder trampejar el fred que tenia, així com nosaltres, amb aquests dies de climatologia suau, trampegem el temor de l’hivern que ens amenaça. Sant Martí és un dels sants més populars del cristianisme i em sembla que això li ve del fet d’haver donat al pobre només mitja capa. Va ser intel·ligent, perquè si l’hi hagués donat tota, hauria estat ell qui hauria mort de fred. Donant-n’hi mitja, se’n van sortir tots dos. És el sant del pacte i del possibilisme. Ni tota tu ni tota jo. Un bon exemple per a aquests dies que vivim al nostre país.

Renunciar a mitja capa és el que hauria de fer, em sembla, Convergència. I la CUP, per la seva banda, s’hauria d’acontentar només amb mitja. Jo crec, humilment, que la CUP hauria d’investir Mas per nou mesos, i els altres nou dels divuit, investir-ne un altre. O a l’inrevés: primer un altre i després Mas. Seria un bon exemple d’aquesta voluntat d’anar cap a la independència que no dubto que té la CUP. Jo crec que la CUP no pot renunciar a tot i també crec que Mas hauria de renunciar a alguna cosa. I aquests que diuen que sense Mas el procés està perdut, em sembla que s’equivoquen, perquè si és veritat que es tracta d’un moviment de la societat civil, tant li fa qui el lideri. D’altra banda, que la CUP sigui exigent és fonamental per començar aquesta travessa, que serà accidentada, sense el llast de la corrupció. I no es pot pas dir que el partit del president Mas estigui lliure de tota culpa. Al contrari. ¿Per què, em pregunto, en tot el discurs d’investidura, esplèndid en molts aspectes, no es va dir ni una paraula sobre la corrupció? Era el gran moment de fer una autocrítica seriosa i de demanar perdó. A mi m’hauria agradat que Mas hagués posat les cartes sobre la taula, i qui diu cartes diu comptes, que ens hagués explicat què hi havia en la trama ciunista de les comissions durant els vint-i-tres anys de govern del president Pujol. Què hi havia d’amagat en això que coneixem com el cas Palau, què en sabia Convergència, què sabia el president Mas dels tripijocs dels cadells del president Pujol, de la primera dama i del mateix Pujol. Massa fanguissars tèrbols. Només amb el sacrifici, potser sense cap futur de redempció, de l’exposició de la veritat, per dolorosa que sigui, un partit es pot regenerar. Sense la presidència de Mas, el seu partit segurament està perdut. ¿Podem permetre’ns, però, ajudar entre tots a la salvació de Convergència? Convergència sempre arrossegarà el farcell cada dia més pesat de la corrupció. És aquest farcell el que fa por a la CUP, em sembla. Li fa por que acabi per entrebancar, a la curta o a la llarga, qualsevol intent d’anar endavant amb el procés.

Aquest estiuet de Sant Martí ha tingut, almenys a la costa, uns episodis de boires espesses i blanquinoses que tapaven el sol i la vista. Baixaven de no sé on i es posaven sobre el mar. Els blaus tan meravellosos sota la llum esbiaixada de la tardor s’apagaven, l’horitzó desapareixia i les roques i els pins de la costa quedaven com difuminats, perdien el color, dissolt en aquell magma caliginós. L’escalfor del sol, tan agradable, es canviava per una mena de calfred premonitori. Però a vegades, al cap d’una estona que podia ser molt llarga, la boira es fonia i tornava el sol i el seu consol. El mar tornava a brillar, els pins eren més verds que mai i el rosat del granit de les roques tenia un color gairebé comestible. Beneïda boira que ens ajuda, quan se’n va, a apreciar millor el nostre món de cada dia.