Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Èxits i fracassos del fenomen del teatre de quinze minuts

Gosadia. De teatre breu sempre n’hi ha hagut. Tant d’autors que començaven com de mestres de l’altura de Samuel Beckett. Res és del tot nou si recordem que l’extingida Areatangent ja va popularitzar fa quinze anys les càpsules, que fins i tot van fer estada en dues o tres edicions del Temporada Alta. Però en els últims temps aquest gènere, subgènere o com vulguin anomenar-lo ha crescut de manera exponencial amb la gosadia, a més, de voler conquerir un espai comercial en els hàbits dels espectadors.

La importància del bar. L’èxit o fracàs del fenomen va per barris. La seu estable a Barcelona dels Microteatres, situada al Raval, va tancar fa uns mesos i va deixar alguns artistes impagats (quantitats molt petites). Una de les raons del fracàs, gestió al marge, pot ser l’escàs atractiu del bar, que, per contra, en els Microteatropordinero de Madrid és un punt d’animació i de trobada... i el que en garanteix la continuïtat. De fet, a Madrid sembla que van molt bé i fins i tot tenen espectacles que fan gira per tot l’Estat. Dèiem que volen conquerir un espai comercial perquè tenen botiga oberta. Un altre tema és el rendiment per als artistes. Molt minso, esclar, malgrat el seu entusiasme. En tot cas, possiblement aquestes propostes agraden perquè la vida avui es menja en dosis petites i amb un zàping.

Píndoles Festival. Càpsules, microteatre, nanoteatre o píndoles, com les dotze que es van veure al primer festival del gènere celebrat el cap de setmana passat a l’imponent alberg de Nostra Senyora del Coll, al Carmel. Dotze obres de text representades en habitacions amb lliteres, a l’antiga capella, al bosc i en un terrat, en una deliciosa vetllada covada per una organització jove, entregada, magnífica.

Mireia Gubianas. I és allà, al jardí de l’alberg, en una barana parlant amb una companya del Zara ( Fuck you, es diu la notable obra de Marta Solé) on trobem una actriu d’aquelles que tenen àngel, que t’enamoren amb tot el que fan. Mireia Gubianas va protagonitzar Gorda, de Daniel Veronese, a Buenos Aires i Mèxic i també a la Villarroel de Barcelona. És aquí on aquestes setmanes, en sessions vermut de cap de setmana, ha presentat un altre text de l’argentí titulat Adela. Deliciós. Mereix més recorregut. Què fan els autors i directors d’aquest país que no li donen més feina? Està cridada a ser una de les grans.

Els llibres que ens fan grans