Un judici, dues idees de l'estat

Com més avança el judici de l'1-O, més evident es fa el que d'altra banda ja se sabia abans que comencés: que va molt més enllà de ser un judici penal, i que en realitat és un tauler sobre el qual es confronten dues idees radicalment oposades sobre l'estat de dret, una de restrictiva (o autoritària) i una altra que reclama el màxim d'amplitud democràtica. La confrontació és desigual, perquè una de les dues concepcions, la restrictiva, té al darrere i al seu favor precisament els poders d'un estat, l'espanyol. És això el que explica (però no justifica) que el cap d'aquest estat, el rei Felip VI, es permetés intervenir tot just començat el judici per subratllar que la llei és prèvia i superior a la democràcia, una idea que els seus partidaris consideren clara i distinta però que és enormement discutible: tant, que és justament el fonament subjacent en els sistemes autoritaris.

Parlem, doncs, d'un judici que és un afer d'estat. A partir d'aquí, les defenses i les acusacions no fan únicament el paper que els correspondria en un judici penal normal, que és mirar de provar la innocència o la culpabilitat d'unes persones concretes sobre uns fets concrets, sinó demostrar la preeminència d'una idea d'estat (i per tant de la societat) damunt d'una altra. Potser per això, el testimoni clau de la Fiscalia no ha estat fins ara cap polític sinó un servidor de l'estat que respon al perfil que necessitaven: Diego Pérez de los Cobos. En sentit invers, com que la idea que representen els acusats i les seves defenses és una aspiració, el valedor més contundent que ha tingut ha estat Jordi Cuixart, que tampoc no és un polític, sinó, com correspon a una idea d'aquesta naturalesa, un activista. Més drets, més democràcia i de més qualitat, no tan sols per a Catalunya sinó també per al conjunt de l'estat espanyol, va recalcar Cuixart diverses vegades. La seva declaració no va causar cap perjudici a les dels altres presos i preses polítics, que també es van expressar amb un alt nivell de discurs, però va posar de manifest la discussió de fons que hi ha rere les acusacions que pesen damunt ells.

Pérez de los Cobos, en canvi, sí que va deixar en evidència els que havien estat els seus caps polítics. L'intent de Rajoy, Soraya i Zoido d'escapolir-se de tota responsabilitat i les mentides venjatives de Nieto i Millo van empal·lidir davant la ferocitat i la seguretat d'un servidor de l'estat sorgit de la tradició de l'extrema dreta espanyolista. Cobos, que va ser absolt d'un judici per tortures i també tindria en el seu currículum, segons s'ha dit, haver-se presentat voluntari al cop d'estat del 23-F vestit amb camisa blava, tenia l'objectiu perfectament marcat: i no eren tant els encausats, que no mereixen cap consideració pel fet mateix de ser independentistes, com el major Trapero, perquè Cobos no concep una anomalia més gran, una cosa més contra natura, que un policia que no combregui amb la idea autoritària de l'estat que ell representa. Homes com Cobos són els que necessita Espanya. Almenys, aquesta Espanya.