24 hores cometent errades al Camp Nou

BarcelonaDurant els darrers anys, el Barça ha destrossat tots els rècords possibles. Un joc fantàstic esmicolava les estadístiques. Però la derrota per 7-0 amb el Bayern també esmicola rècords. El Barça no perdia una eliminatòria per 7 gols des del 1946. No rebia 7 gols en una eliminatòria europea des del 1962. Mai cap semifinal de la Champions havia acabat amb una golejada tan àmplia des del 1964, i la va rebre el Zuric. Si arribar a sis semifinals consecutives és una fita història, perdre per 7-0 de global és un ridícul històric. El Barça ha crescut i madurat tant que molts aficionats van seguir animant amb 0-3. Però perdre per aquest global no és una derrota qualsevol. És un ridícul pel resultat i la imatge oferta.

Fa la sensació que jugadors, tècnics i directius només tenen al cap que acabi la temporada. Fer servir com a escut la Lliga i gaudir d’uns mesos per recuperar l’energia i aixecar el cap. Si la manca de competitivitat ha estat alarmant, la manca d’autocrítica de Vilanova i Rosell encara ho és més. Algú havia de demanar disculpes a la afició. Algú havia de ser més autocrític, i aquest no era el rol de Gerard Piqué. Solia dir Guardiola que en el futbol, no hi ha memòria, i quan perds ets criticat. Que calia guanyar-se el crèdit cada dia. Segurament el tècnic de Santpedor va fallar en aquesta afirmació, ja que els jugadors van sentir pocs xiulets i l’afició sembla haver-los donat més crèdit del previst.

L’afició entén que aquesta temporada s’han patit molts problemes i que aquest és el mateix equip que ens ha enamorat, però reduir el discurs a frases com “en igualtats de condicions físiques hauria estat diferent” o “aquest any no hem tingut sort amb els àrbitres” és un discurs simplista, fora de lloc. S’han comès errades. Les lesions i els arbitratges dolents poden explicar una derrota amb un Bayern fantàstic. No poden explicar el 7-0 global. El Barça no ha estat capaç de fer creure els seus en la remuntada. No ha cregut en la remuntada. Es va rendir a Munic. I el que és pitjor, portaveus clau del projecte han ofert la sensació d’assumir la golejada global amb certa normalitat. Els “ells han arribat més forts” o “el resultat és exagerat” han ocupat el lloc de l’autocrítica pública i la disculpa a un aficionat que es mereix el cel per la paciència que ha exhibit durant aquests 180 minuts. El club que afirma que és el millor del món no pot assumir amb certa resignació aquesta golejada. El Barça no és el Zuric.

Vilanova surt tocat després de dos partits on Heynckes l’ha superat. Afirma que va demanar als jugadors caure amb dignitat, però admet que amb el 0-1 ja va llençar el partit fent canvis pensant en el Betis. Aquells canvis no deixaven de ser un missatge: havia tret la bandera blanca. I l'equip va perdre la dignitat en rebre dos gols més. Segueixo pensat que Vilanova mereix tenir crèdit, ja que el seu any és diferent per raons prou conegudes. No l’ha pogut treballar com volia. Ara bé, els jugadors i la directiva tenen una situació diferent. Aquesta plantilla pot guanyar la Lliga, però el barcelonisme vol que aspiri a ser l’equip més encisador del món. Molts dels jugadors que van veure amb bons ulls que Guardiola marxés per alliberar-se d’un dia a dia estricte ara han de demostrar si realment poden guanyar la Champions amb un ritme diferent. La directiva, per la seva part, afronta un repte: manar és senzill quan la pilota entra. Quan no entra, és difícil. I per aspirar a la Champions calen canviar coses, cal assumir les errades i no plorar pels problemes. En el fons, cal admetre que el discurs que “la Lliga és la competició important” ja no se'l creu gairebé ningú. Ni el Madrid fa un any ni el Barça ara. El termòmetre és la Champions, competició on es veu el teu veritable nivell si ets un club gran. I dels 12 partits de Champions jugats aquesta temporada, el Barça només n'ha guanyat 5: dos contra l'Spartak, un contra el Celtic en el darrer segon, un contra el Benfica i un contra el Milan. Després de la fase de grups, de fet, només s'ha guanyat contra el Milan.

Un club gran no es pot permetre caure per un global de 7-0. El crèdit s’ha acabat. El proper any tots comencen des del començament. La directiva haurà de saber prendre decisions encertades on se li farà llarg el camí cap a les eleccions i trobar l’equilibri entre respectar l’àrea esportiva o posar-se pel mig amb operacions com la de Neymar, la primera obra 100% de Rosell. I aquesta directiva encara no ha actuat en situacions complicades. És el seu repte, demostrar que saben cuidar el cos tècnic, que saben donar suport a Vilanova més enllà de les paraules. Vilanova mereix un tracte diferent, però també ha perdut crèdit. Ha de demostrar que era cert allò que es deia que era ell qui sabia més de tàctica dins el cos tècnic d’abans. Contra el Bayern ha estat previsible i no ho ha demostrat. O potser no ha estat prou valent. Tothom ha de demostrar haver après de les errades per recuperar la fam i energia de fa pocs anys. La idea del joc i els jugadors hi són, amb la necessitat de retocar coses. El Barça no pot amagar-se darrere els problemes per justificar aquesta golejada. La golejada deixa en evidència la coexistència de problemes amb errades. Dimecres va ser un dia negre. Per la baixa de Messi, per com es va gestionar l'estat físic i la informació sobre l'argentí, per la manca de fe de l'equip, per la imatge oferta al final i per les rodes de premsa posteriors. Prou errades en un sol dia per estar culpant elements externs o del passat.

També caldria centrar-se en la feina i en no perdre energia acusant les persones que ja no hi són. El dia posterior d’una de les humiliacions més grans de la història del club, hi havia qui buscava fantasmes en el passat, centrant el debat en les temporades anteriors i no pas en aquesta. Com si l'equip actual fos víctima de tot: rivals, lesions, problemes, àrbitres i, també, de la gestió del millor tècnic de la història del club. Segons alguns, al final tota la culpa encara serà de Guardiola. En fi.