Banderes, política i violència

B anderes. Crec que cadascú ha de ser lliure de portar la bandera que vulgui on vulgui. Tot i la meva incapacitat per entendre aquesta passió patriòtica, respecto qui ho fa. Al camp de l’Espanyol se’n veuen moltes i variades. Poques de l’Espanyol. En el marc de la conjuntura (que em temo que esdevindrà estructural) catalana, s’ha produït una competició absurda entre estelades i banderes espanyoles. Per aturar-ho, alguns vam participar en una campanya en què demanàvem que s’anés al camp només amb la blanc-i-blava. No per defugir el conflicte, no per por de res ni de ningú. Simplement, perquè és bo que concentrem els esforços i les energies en allò que ens uneix i ens preocupa: l’Espanyol. Que prou feina i disgustos ens dona.

Política. No hi ha res més sospitós que definir-se com a apolític. Només cal recordar l’autor de la frase “ Haga usted como yo y no se meta en política ”. Això sí, hem d’entendre la política en un sentit ampli. La identitat que té per a mi (o ha de tenir) l’Espanyol és política: la rebel·lia, la resistència, la minoria, la prova que tots els poders -per absoluts que siguin- deixen una escletxa, l’expressió de diversitat. Tot això són valors polítics. Prou integradors i democràtics per no deixar ningú fora. Però hi ha qui li vol donar una identitat política en termes d’adscripció nacional. Els que no entenen que el nom no fa la cosa. Els que confonen els seus deliris tavernians amb el nostre club. Els que volen convertir-nos en un ridícul contrapès al nacionalisme català que representa el Barça. Aquests pericos tenen com a objectiu convertir el club de tots en el seu club. Ens volen fora. No ho permetrem.

Violència. La violència no és la guerra de banderes. La violència només l’exerceixen uns i només la reben uns altres. Convertir-la en un conflicte entre dos és una segona agressió a la víctima. Afirmar que la solució és que la gent no porti banderes és obviar que el problema són els violents. I, al camp de l’Espanyol, tots els violents van amb banderes espanyoles, cosa que no vol dir -òbviament- que tots els que van amb banderes espanyoles siguin violents. I l’agressió de diumenge no va ser un fet aïllat: va ser la consumació del que es viu a cada partit. No n’hi ha més perquè els amenaçats callen i abaixen el cap. Però, en últim terme, hi ha tanta violència en l’amenaça com en el seu compliment. Si no s’atura, hauré d’assumir totes les contradiccions i comprar-me una estelada per anar al camp i resistir davant els violents.