CARTES CREUADES

Últim capítol de la temporada

Són les eleccions més importants en què hem participat, però ja ningú no diu que el d’avui és el vot de la nostra vida

Benvolgut Miquel, s’ha acabat la campanya electoral més estranya -manllevo l’adjectiu de les magnífiques notes de Raimon Obiols- i més trista. Evitaré jugar a aprenent de bruixot i -tot i haver fet la porra corresponent amb els meus amics del Japó- no faré cap previsió de resultats d’avui. Només m’atreveixo a anticipar, amb tota la prudència, que d’aquí pocs mesos haurem de tornar a votar. Aquest d’ara no és el primer capítol de la nova temporada, és l’últim. La sèrie, i això vull creure que som cada cop més els que ho pensem, serà llarga.

Són les eleccions més importants en què hem participat, però ja ningú no diu que el d’avui és el vot de la nostra vida. Entre d’altres coses, perquè el que molts ens han dit que es resoldrà amb aquestes eleccions té molt poc a veure amb la composició final del Parlament.

Per molt que ho digui el bloc independentista, la seva victòria no traurà els empresonats de la presó, ni permetrà tornar lliurement els que són a Brussel·les, ni ens lliurarà per sempre més de l’aplicació del 155. Intento descriure, no fer un judici de valor. Perquè des d’aquesta perspectiva ho tinc tan clar com tu, Miquel: la presó i l’amenaça de presó són mesures del tot injustes. Però avui no votem això, perquè acabar amb totes aquestes realitats no està ni a les nostres mans, ni a les de cap majoria parlamentària. Només en el marc d’una hipotètica i llunyana negociació, els empresonaments entrarien en el territori de la política. Vincular-ho al nou Parlament és una ficció, com ho és dir que aquests comicis intenten restituir un president al marge dels resultats. Però tampoc és cert que, com diu el bloc anomenat constitucionalista, la seva victòria hagi d’acabar amb el conflicte. Els dos milions -com a xifra de referència que avui tornarem a confirmar- d’independentistes no desapareixeran, ni canviaran d’opinió per uns punts percentuals a favor dels uns o dels altres. El conflicte és important, durarà anys i passarà per diverses fases. No és cap febre. Ha esdevingut estructural, i com que és de naturalesa política necessitarà solucions polítiques.

Els fulls de ruta màgics i voluntaristes que ja han fracassat no ens duran enlloc. Els que, de manera infantil, volen tancar els ulls pensant que si no veus el que hi ha fora no existeix, encara menys. Per això confio que, malgrat la meva previsió d’eleccions a la primavera, i malgrat alguns auguris molt negatius que ens arriben, el dia 22 hi haurà qui, sense grans paraules, amb generositat i sentit comú, estarà disposat a asseure’s, parlar i pactar. I, si cal, a sorprendre’ns.

image-alt

Per saber-ne més

Gestionar la complexitat