OBSERVATORI DE L’EST

Ombres sèrbies al mirall espanyol

El criminal de guerra Ratko Mladic ha estat finalment condemnat. Però fins a ser detingut i lliurat al Tribunal de l’Haia el 2011, Mladic va estar 15 anys “desaparegut” gràcies a l’ajuda de policies, funcionaris i no pocs periodistes. Fins que la pressió de Brussel·les sobre Sèrbia -si no ens l’envieu, no entreu a la UE- va obligar Belgrad a detenir-lo i extradir-lo.

Escric sobre els Balcans però no deixo de pensar en Espanya i en Catalunya. Que hi hagués periodistes silenciant l’amagatall de Mladic explica quina havia estat la implicació de diaris, revistes, emissores de ràdio i cadenes de televisió en la maquinària de l’odi engegada al final de la dècada dels 80 i començament de la dels 90, que va abocar Iugoslàvia a la catàstrofe. Les crides al sentit crític van ser poques i potser per això cal recordar les més emblemàtiques. L’escriptor Joe Kubert alertava: “A Sèrbia la televisió i la premsa estan al servei de Milosevic i del seu règim”. I Zlatko Dizdarevic, director del diari Oslobodjenje, escrivia: “Els mitjans de comunicació han instigat deliberadament l’odi”.

Atiar l’odi des d’un plató

Personalment en vaig tenir constància -de segona mà- a Belgrad el maig del 1991, un mes abans de l’esclat de la guerra. La traductora Dora Landavic em confessava amb recança com el seu exmarit, presentador d’un programa de televisió, aprofitava qualsevol escletxa per atiar l’enfrontament. I m’explicava què podia haver dit aquell home en un plató: “I si les fronteres polítiques no es corresponen amb les ètniques, què es podria fer? Que parli el públic! Vostè com ho veu? Ah! Pensa que els croats d’Eslavònia i els albanesos de Kosovo podrien quedar-s’hi però sense dret a votar. O convidar-los a anar-se’n. Però, ¿i si no volen anar-se’n?”

Calia, doncs, preguntar-se: què se n’havia fet d’aquells periodistes serbis, progressistes i rigorosos, que s’havien enfrontat a la censura titista per denunciar les desigualtats socials o de gènere? Ho feien en complicitat amb els seus col·legues croats, kosovars, eslovens i bosnians. La majoria d’aquells periodistes progressistes serbis -com després farien els de les altres repúbliques- van acabar posant l’ideari etnicista per davant de l’empatia i la solidaritat. El periodisme de l’estat serbi havia anat interioritzant el relat d’instigació a l’odi difós des del 1986 pels intel·lectuals signants del memoràndum de l’Acadèmia Sèrbia.

Com hi hem arribat?

Per això no vaig poder evitar un sobresalt en veure publicat el 22 de novembre passat un manifest de 300 acadèmics espanyols, adreçat a la Unió Europea, negant la repressió de l’Estat i menystenint les pallisses policials de l’1 d’octubre. Era la versió intel·lectual de l’“ A por ellos!

Un manifest que pot avalar l’escampall de falsedats i deformacions de la realitat emès per mitjans públics i privats, i que legitima webs que fan feredat com la del ministeri de l’Interior amb una mena de bústia “contra els delictes d’odi per la situació a Catalunya”.

O bé acull la banalització de la repressió -i del sofriment quan una bala de goma et treu un ull- de la vinyeta de Forges a El País. Antonio Fraguas, Forges, un d’aquells estimats referents. Què se n’ha fet d’aquells periodistes i intel·lectuals de Madrid disposats a trobar complicitats a Barcelona? La professora sèrbia exiliada a Catalunya Tamara Djermanovic es pregunta en un dels seus llibres: com hi vam arribar? I jo també m’ho demano: com hi hem arribat?

Etiquetes