OBSERVATORI D’EUROPA

El preu d’una política exterior europea

La UE està obligada a escollir aliats: ¿desafiar uns Estats Units disposats a sancionar les empreses europees que continuïn fent negocis amb l’Iran?, ¿o confiar en una negociació diplomàtica amb Rússia i la Xina per salvar el pacte nuclear amb Teheran? Qualsevol dels escenaris és dolent per a Europa. La retirada dels Estats Units de l’acord iranià es viu a Brussel·les com una traïció. Esperada però dolorosa. És un cop directe al president francès -que havia desplegat petons i abraçades a Washington per intentar llimar les amenaces de Trump contra el règim de Teheran- i als intents més discrets de la cancellera Merkel. És un menyspreu a la petició del cap de la diplomàcia britànica, Boris Johnson, que des de la cadena Fox demanava fa uns dies al president nord-americà que no abandonés el pacte. Ni la vella relació especial amb el Regne Unit ni la sempre carregada de recels relació transatlàntica hi tenien res a fer.

Des que Donald Trump va arribar a la Casa Blanca, la Unió Europea l’ha percebut com un soci poc fiable. El president nord-americà es va desmarcar, des de l’inici, de l’Acord de París contra el canvi climàtic; ha abandonat la Unesco; ha renegat de la solució dels dos estats per a Israel i Palestina que sempre ha defensat la Unió, i ha criticat i ridiculitzat obertament la situació d’alguns països europeus després de patir atemptats terroristes. Però la retirada del pacte nuclear va molt més enllà de la incomprensió transatlàntica. És un trencament del fair play diplomàtic, dels compromisos internacionals, i suposa l’abandonament de la UE davant una regió encara més inestable i polaritzada que a l’inici de les negociacions amb l’Iran.

Diplomàcia i negocis

La firma de l’acord nuclear amb l’Iran és la fotografia de la política exterior europea. L’èxit que havia de simbolitzar el nou posicionament global d’una Unió que mai ha acabat de deslliurar-se del pes i l’agenda de les grans potències diplomàtiques europees. Per això, sempre quan parla de l’Iran, davant el faristol de Federica Mogherini hi apareix el logo UE-3 (França, el Regne Unit i Alemanya). Dimarts Merkel, Macron i May van assegurar, en una declaració conjunta, que la prioritat és salvar el pacte. El dubte és si es tracta d’apuntalar com sigui la funció mediadora de la UE en aquest llarg procés negociador o de protegir les inversions dels seus gegants empresarials (Airbus, Total, Peugeot o Siemens, entre d’altres). Unes multinacionals que es debaten ara entre defensar els seus interessos als Estats Units o a l’Iran.

Jean-Claude Juncker assegura que ha arribat el moment per als europeus “de substituir els Estats Units, que han perdut força com a actor internacional i, en conseqüència, capacitat d’influència a llarg termini”. Però, quant de temps durarà la determinació europea i qui la comparteix realment? L’ambició i la capacitat diplomàtica real de la UE continuen lligades a la supervivència de l’acord amb l’Iran.

Etiquetes