Adéu, rectora

Adéu, Montse, estimada rectora de la Universitat de les Illes Balears. No sóc capaç de treure altres paraules de comiat del meu cor encongit i tanmateix ple de buidor, com la que has deixat a les aules, orfes del teu somriure i de la teva entrega incondicional.

Te n'has anat fidel a la teva manera de ser discreta, senzilla, eternament eficaç. I amb un optimisme que poc ens feia imaginar, a cap de nosaltres, que el teu final era tan pròxim. Fa ben pocs dies que ens escrivies correus i feies plans, fins i tot demanant disculpes per no poder assistir a totes les reunions que omplien la teva agenda. També en aquest sentit deixes un buit insubstituïble: acèrrima defensora de la Universitat, t'havies convertit en un referent cabdal per a l'educació superior.

Diligent i entregada, serena i protectora, tan sols tu i els teus aventuràveu el final i t'hi vas preparar a consciència. I és que, per sobre de tot, eres alumna, i vas deixar els deures fets abans de marxar. Et vas acomiadar sense retrets, sense queixes, tal com sempre has acceptat les coses. Però amb una última voluntat que alhora esdevé un dels millors llegats que ens podies deixar com a docent: has renunciat a les flors i ens has demanat que el teu record es materialitzi en formació d'investigadors.

Ara fa sis anys, quan tot just acabaves de guanyar les eleccions a la teva universitat, l'aleshores president de la CRUE Ángel Gabilondo va voler fer realitat això de la paritat, no per raons de quotes sinó per convenciment. Així va ser com ens va proposar a tu, a Adelaida de la Calle i a mi de formar part del comitè permanent. Allà ens vam conèixer i vam aprendre com una catedràtica de física atòmica era capaç d'organitzar les coses. Ens deies que cal tenir el cap ben ordenat i disponibilitat il·limitada; no hi ha gaires més secrets, afirmaves.

Coneixies bé la universitat però, sobretot, hi creies. Els teus primers anys de professora es van desenvolupar a l'Autònoma de Barcelona; més tard vas marxar al Centre d'Energia Nuclear de Saclay, París, en una estada que et va marcar enormement. L'experiència d'aquells anys a França, tal com ens va passar a molts de nosaltres, ens va obrir els ulls a una altra manera de fer les coses, a altres horitzons que molts anys després encara hauríem de recordar. Potser és per això que defensem a ultrança la internacionalització de les nostres universitats.

En aquella època per molts col·legues Montserrat Casas era una mena de Madame Curie. El més curiós és que més tard vam saber que vas coincidir amb una néta seva a l'Institut de Física Nuclear d'Orsay. El 1983 et vas incorporar a la Universitat de les Illes Balears, on vas obtenir la càtedra en física atòmica, molecular i nuclear. Dedicada plenament a la investigació, això no et va impedir de compaginar-ho amb altres responsabilitats fins a arribar a rectora.

Va haver-hi un moment que entre Catalunya i les Balears concentràvem prop de la meitat de rectores d'Espanya. Tu representaves la de les Illes, l'Assumpta era a Vic, l'Anna Maria a Girona, l'Anna a l'Autònoma, l'Imma a la UOC i jo a la Ramon Llull. Semblava ben bé que les dones ja ens havíem conciliat amb els càrrecs públics, que es visualitzava una certa normalitat. Malauradament, aquest va ser un miratge de curta durada; a mesura que hem finalitzat els nostres mandats, el relleu sempre ha estat masculí, i actualment només disposaven de rectora la Universitat de Girona i la que representaves tu. Dos centres que a més vau aconseguir conjuntament el Campus d'Excel·lència el 2011 després de moltíssims esforços.

És difícil generalitzar, i el temps tampoc no ens permet analitzar-ho en profunditat, però tinc la impressió que la crisi també ha afectat la paritat. En general, quan les coses es compliquen es tendeix a recórrer a la seguretat, als valors clàssics, i en aquest sentit pot semblar que els homes representen un valor més estable per a l'execució de determinats càrrecs. De fet, en l'índex mundial d'igualtat de gènere hem passat del lloc número 11 el 2010, al número 26 el 2012. De les diverses variables estudiades, el motiu pel qual s'han perdut tants llocs rau precisament en la reducció de dones en càrrecs de responsabilitat pública.

I ara? Ja ho veus, estimada rectora, amb la teva marxa desapareix un altre càrrec, però alhora una de les persones més apreciades del món universitari. Quan un cop et van preguntar quines coses t'agradava col·leccionar vas respondre que amb tantes mudances a la teva vida no t'atrevies a tenir gaires objectes per por de perdre'ls. "Però les persones que estimo -vas dir-, aquestes sí que les porto sempre amb mi". "No les veig tant com voldria -vas afegir-, però a elles no les perdré".

Físics com tu, el teu marit i el teu fill són els que et trobaran més a faltar. Però som molts més els que no t'oblidarem i et guardarem per sempre més en el nostre particular llibre d'absències .