El dia que el FC Barcelona va traslladar l'Unicef del cor al cul de la samarreta per substituir-lo per Qatar Fundation, el millor equip del món va confirmar el que el futbol no pot amagar: els ideals del segle XXI es construeixen a cop de talonari. Fins aleshores, el Barça era l'únic dels equips importants que lluïa a la samarreta el logotip d'una empresa caritativa. Era més que un club. I ho era amb projecció universal. El missatge que la publicitat de l'Unicef evocava tenia un sentit simbòlic precís: també ens importa el benestar de les persones.
Un dia de l'any passat, durant un viatge al Pròxim Orient, els reporters N. Beau i J.M. Bourget -que han escrit un llibre d'investigació inquietant sobre Qatar- van descobrir que els nens "que juguen descalços enmig de les escombraries", nens que tenen la samarreta blaugrana com un dels parracs més apreciats de la pobresa i potser l'única vestimenta, confonien, enmig de les guerres que els assetgen, Qatar amb "un benefactor".
El fet els va deixar perplexos, ja que entre l'Unicef i Qatar hi ha una diferència de concepte radical. La diferència que hi ha entre donar i rebre. En aquest cas, però, també hi ha el fet que Qatar és un dels actors més presents i interessats en les guerres actuals. A Síria s'ha convertit en un dels principals proveïdors d'armes i recursos econòmics. I a Mali un dels problemes diplomàtics més enutjosos que va tenir el govern francès va ser el d'haver de discutir amb l'amic econòmic preferencial qatarià (i gran client d'armes, si és possible afegir més confusió a la foscor) perquè deixés de donar suport als grups jihadistes contra els quals s'anava a lluitar.
Gràcies al futbol, ara s'ha començat a parlar en veu alta sobre el fet que Qatar és, també, un dels països més autoritaris del món, un país sense llibertats polítiques ni drets laborals. L'any 2022 està previst que el petit emirat del Golf aculli el Mundial de futbol. I a mesura que avancen les obres per construir els estadis i les infraestructures necessàries comença a transcendir la situació inhumana, d'esclavitud i maltractament a què estan sotmesos els treballadors estrangers que han d'aixecar totes aquestes obres faraòniques, convertides en un nou Eldorado per a arquitectes i constructors així com per a la claca de propagandistes del món científic, universitari i polític (mai s'havia pagat tan bé una conferència com ho fa Doha, sigui sobre un tema humanitari, ecològic, judicial, esportiu, la fam en el món, l'aliança de civilitzacions o, fins i tot, sobre la llibertat i l'emancipació de la dona en la societat moderna).
Malgrat, però, els bons oficis i beneficis de la processó d'aprofitats que van fins a Doha a xuclar de la mamella de l'emirat que s'alimenta a base de gas i petroli, les xifres de l'explotació no hi ha qui les amagui i, segons ha denunciat la Confederació Sindical Internacional, cada dia que passa mor un treballador per la inseguretat laboral i l'esgotament. Quan comenci el Mundial de futbol, ha dit el secretari general de la CSI, Sharan Burrow, s'hauran comptabilitzat "més obrers morts durant les obres de construcció que el nombre de jugadors que disputaran la competició".
El diari que va obrir la caixa dels trons va ser el britànic The Guardian, quan el mes passat va denunciar la mort de 44 obrers del Nepal. La primera setmana d'octubre, una delegació sindical internacional es va desplaçar al país per informar-se de la situació, i les conclusions a què han arribat no poden ser més decebedores. Només en els darrers nou mesos, el nombre de treballadors morts és de 210 emigrants, entre els quals 81 indis i 119 nepalesos. Un periodista enviat pel diari Le Monde explicava fa uns dies que els accidents cardiovasculars provoquen el 60% de les morts, mentre que els accidents de treball són la causa del 15%. Tenint en compte l'edat joveníssima dels treballadors emigrats -amb una mitjana de 20 anys-, la conclusió és esfereïdora: es moren d'esgotament.
Qatar, el país del món amb la renda per càpita més elevada, té una escassa població de 150.000 habitants, als quals s'ha de sumar una població emigrant de prop de 2 milions de persones. De cara al Mundial de futbol hi ha la previsió de contractar mig milió més de treballadors. La comunitat nepalesa és la més nombrosa. La majoria d'aquests treballadors són gent enormement pobra, sense formació ni estudis, que molt sovint arriben al país a través de xarxes que els exploten i es queden part d'un salari miserable que pot oscil·lar entre 180 euros al mes i 243, quan són treballadors qualificats.
Els estadis faraònics i climatitzats del Mundial s'aixecaran, doncs, sobre la sang dels nous esclaus del segle XXI. Alguns ja diuen que les denúncies fetes per la premsa britànica són interessades, perquè ells volien aquest Mundial. Està bé que ho diguin perquè així anirà sortint més porqueria de sota l'estora i ens permetrà saber com funciona aquest món regit pel talonari, on els suborns i la corrupció embruten les decisions de la FIFA, com el seu propi president, Joseph Blatter, ha reconegut en declarar que si el Mundial es fa a Qatar és perquè els líders del governs europeus "van suggerir als membres de la FIFA que l'escollissin donat el gran interès financer que els vincula al país". Un interès personal irrefrenable.
