Societat 11/09/2022

Quan el propietari no és el dolent de la pel·lícula

Alguns llogaters no tornen els pisos amb l'estat que els van rebre

3 min
Habitatges de lloguer. / ARXIU

Andorra la VellaLa manca d’habitatge de lloguer, l’encariment dels preus i l’enduriment de les condicions per poder accedir a un pis digne, sovint han posat als propietaris com el 'gran ma0'l (necessari) de tota aquesta problemàtica, que no hauria de ser tal perquè és un dret constitucionalment garantit.

Però, realment són sempre els propietaris els dimonis que, parafrasejant Hugo Chávez, quan passen per un lloc se sent l’olor de sofre? O se n’ha fet un gra massa i hi ha responsabilitat compartida? Des de la redacció de l’ARA n’hem parlat amb alguns propietaris i gestors d’immobles per veure d’on venen part d’aquestes problemàtiques i què els ha impulsat a prendre aquestes decisions.

Sovint, molts dels llogaters es queixen de les restriccions que hi ha en matèria d’animals de companyia. Però, per alguns d’aquests gestors, hi ha una explicació i és força més senzilla del que sembla. “Abans de començar-ho a reflectir en els contractes, ens havíem trobat en moltes, i dic moltes, ocasions amb pisos on el llogater havia serrat la part inferior de les portes, per tal que el gos o el gat que tenien pogués passejar lliurement” explica el titular d’uns pisos en lloguer, que afegeix que “tu creus que la fiança pot cobrir haver de canviar totes les portes, i la resta de desperfectes que en derivaven? Sempre hi havíem de posar diners abans de tornar-lo a llogar”. 

Els locals comercials és un altre dels grans fronts que sovint han d’encarar els propietaris. “Els llogaters, quan se’n van, tenen l’obligació de donar de baixar el comerç al comú i trametre el document a Govern i molts no ho fan. Si no ho fan ells directament i ho hem de fer els propietaris, el tràmits que ells podrien fer en 10 minuts ens pot costar més de tres mesos de tenir el local tancat i no poder-lo tornar a llogar ” explica un altre dels propietaris i apunta que “es un tràmit que es podria digitalitzar”.

Aquest però, no és l’únic problema en els comercials. “Molt sovint, ens deixen mobles, maquinària i el que sigui que no es poden endur, i ens hem de fer càrrec nosaltres del buidatge, del desmuntatge… els contractes expliciten que s’han de tornar en les mateixes condicions però això no acostuma a passar mai. Ens diuen clarament que no el volen buidar” relaten. 

Un altre dels temes crucials és el preu. “No és just que el mercat porti, pràcticament, una dècada intervingut. Si hi ha qui comet abusos, que se’l sancioni a ell, però no pot ser que tot el sector pagui per la mala praxis d’uns pocs. Seria com si cada cop que s’ha de posar una multa de trànsit, s’imposés a tots els conductors” reflexiona un altre dels propietaris amb certa ironia. Un altre dels presents, afegeix que “no tots els propietaris són milionaris, ni cometen abusos, sinó que moltes vegades empatitzem i ens fem càrrec de situacions personals dels llogaters. Al final, si tens una bona persona en un dels teus pisos, tampoc vols que marxin”. 

Sigui com sigui, el problema de l’habitatge al món en general i a Andorra en particular cal afrontar-lo des de diverses arestes. I com acostuma a passar sovint, els bons no són sempre tan bons i els dolents tampoc són el dimoni carregat de sofre que sovint s’explica. El ventall de grisos sempre acostuma a ser molt i molt gran, i l’actual problemàtica no n’és pas una excepció.

stats