Publicitat
Publicitat

Les balances lingüístiques

El 3 de setembre la Plataforma per la Llengua va presentar Balances lingüístiques, un informe de títol oportunista que exposa el que ja sabem des de fa molt anys: que Espanya no és un estat que reconegui igualment el castellà i el català. Des de la legislació estatal (començant per l’article 3 de la Constitució) fins als mitjans de comunicació d’àmbit estatal, passant pels símbols de l’Estat, les empreses públiques i les institucions estatals, no hi ha àmbit en què no es pugui copsar la supremacia del castellà respecte de les altres llengües suposadament espanyoles.

Un petit exemple bastarà. Fa molts anys, una associació anomenada Organització pel Multilingüisme va impulsar una campanya perquè la cara estatal de les monedes d’euro espanyoles portés la paraula España en quatre llengües. Les monedes encara s’havien de fer i no hi havia cap obstacle tècnic que impedís fer realitat la proposta. Els membres de l’organització fins i tot es van assegurar que a les monedes hi havia prou espai: si a Holanda eren capaços d’encabir-hi 31 espais ( Beatrix Konigin der Nederlanden), per què els espanyols no havien de poder-n’hi encabir 30? (Pel que fa a Holanda, la cosa ha empitjorat des que el rei es diu Willem-Alexander.) La proposta va tenir el mèrit d’arribar a la Comissió d’Economia del Congrés de Diputats, però allí va finir tristament, víctima d’allò que s’anomena falta de voluntat política.

Com diu l’informe de la Plataforma, “a priori, seria possible que dins l’estat espanyol, mitjançant la reforma constitucional, política i institucional, la llengua catalana assolís la condició de llengua oficial d’estat tal com s’ha fet en altres casos”. Certament, a Europa hi ha bons exemples de democràcies multilingües (no congènites, per cert) que podrien inspirar aquesta reforma. Però perquè hi hagi una reforma hi ha d’haver reformadors, i aquesta és una espècie que a Espanya escasseja, si més no en l’apartat lingüístic. A la famosa Declaració de Granada, el PSOE dedicava només una vaga frase a aquesta qüestió: a més de reforçar el poder de les comunitats “ en las políticas de ordenación, defensa y promoción de su lengua propia ”, el document advoca per “ la asunción plena por parte de las instituciones del Estado de este rasgo institucional y de este signo de riqueza cultural y social de nuestro país”. De l’interès del PP per una reforma d’aquest tipus no cal ni parlar-ne. I pel que fa als partits emergents... Al seu programa per al 27-S Ciutadans reproduïa el que ja deia fa tres anys: el “foment nacional [llegiu estatal] de la diversitat lingüística” es redueix a proposar que a les escoles d’Espanya s’ofereixi una segona llengua espanyola com a matèria optativa i que a les universitats també sigui possible estudiar les llengües espanyoles. Podem, a nivell estatal, és una incògnita, amb el benentès que la seva pàgina web és tan monolingüe com la del PSOE o la del PP.

Com diu la Plataforma, “la pràctica real i històrica ens demostra que ara com ara […] no és possible d’arribar a aquest criteri d’equiparació dels ciutadans de la llengua catalana en relació amb la castellana dins el marc espanyol”. En aquest punt és remarcable la sintonia entre la Plataforma (“L’únic camí per aconseguir una pràctica lingüística democràtica és la independència”) i Catalunya Sí que es Pot (“Ara com ara no és possible una democràcia lingüística dins l’estat espanyol si abans no s’arriba a l’estat propi” —pàgina 173 del programa electoral). Sembla, doncs, que la conclusió dels uns i dels altres és que si el català ha de ser una llengua estatal necessita un estat propi (del sí-sí o del sí-no, però un estat).

Si parlem d’estats i de pràctiques lingüístiques democràtiques és oportú que ens acabem referint a les pràctiques del futur estat català. En l’acte de presentació de l’informe de la Plataforma, la candidata de Junts pel Sí Teresa Vallverdú va defensar que el castellà hauria de tenir “un cert grau de cooficialitat”. Per sort, després d’un possible estira-i-arronsa, el programa de Junts pel Sí no s’embrancava en la vaguetat: amb el benentès que l’objectiu prioritari serà la plena normalització del català, “la llengua castellana continuarà sent llengua oficial a Catalunya”. Per si no fossin prou clares les conseqüències d’aquesta oficialitat, en una entrevista a Onda Cero el número 4 de Junts pel Sí va explicar que “els drets lingüístics dels castellanoparlants es quedaran exactament igual que ara”. “Catalunya”, va dir, “som tots, els 7 i milions i mig de catalans, parlin el que parlin”. Així sí, president.