Publicitat
Publicitat

Florentino, l’home que ho vol tot

Una desena de personalitats del món empresarial, econòmic, esportiu i polític català, molt lligades al president del Madrid, Florentino Pérez, analitzen què hi ha darrere de la seva figura

El 7 de maig del 2001 l’Ajuntament de Madrid, el govern autonòmic i el Reial Madrid van firmar un conveni urbanístic que va canviar la morfologia de la capital espanyola i el panorama futbolístic estatal. Va ser l’anomenat pelotazo, un acord pel qual el club blanc va traslladar la seva ciutat esportiva de Madrid a Valdebebas. En aquells terrenys que va abandonar l’entitat madridista s’hi van construir quatre grans torres que dominen avui l’ skyline de la ciutat, una operació que va suposar més de 500 milions de benefici per al Madrid. En pocs mesos Florentino Pérez va aconseguir el que els seus predecessors en el càrrec no havien arrencat de José María Álvarez del Manzano, llavors alcalde de la ciutat, ni d’Alberto Ruiz-Gallardón, president de la comunitat. El deute del Madrid desapareixia i els galàctics es podien pagar. Durant les setmanes prèvies a la firma d’aquell conveni Florentino va aplanar el terreny perquè aquell solar esportiu fos convertit en edificable. Ell ho va idear, ell va treballar per obtenir els suports necessaris, fins i tot dels sindicats o d’Esquerra Unida. Al preu que fos.

“Tenia una llista al telèfon de tots els polítics que tornaven de les vacances de Setmana Santa. Ell mateix anava a l’aeroport a rebre’ls i a parlar-hi”, explica una de les persones que més ha negociat amb Florentino Pérez durant els últims 15 anys. El president del Madrid ho controla tot. Fins a l’últim detall.

Els SMS a Roncero i Inda

“Amb prou feines mira els partits”, ironitzen al Camp Nou. “Es passa els partits enviant SMS a Roncero, Inda i tots aquests, i com que hi veu poc, té la lletra gran i ho podem llegir tot”, destaca un alt càrrec culer. Florentino ho vol abastar tot, té un control absolut del que passa al seu voltant, sense intermediaris. “Es diu que és el director esportiu, però també és el director de comunicació, es passa el dia al telèfon”, narra un agent de futbolistes. Per això, els que el coneixen s’estranyen de l’aparició pública per defensar Carlo Ancelotti i declarar la guerra als mitjans, en especial al Marca i l’ As, o “Marsa i ASport”, com els defineix amb sorna en petit comitè.

La majoria dels que el coneixen coincideixen a dir que Florentino no té un nucli dur al seu voltant. “ No té directius forts, ell ho decideix tot”, diuen al Camp Nou, i ho exemplifica l’agent que fa negocis amb el Reial Madrid: el director general, José Ángel Sánchez, “no mou un dit sense parlar amb ell abans”.

L’inici de l’’outsider’

Aquesta capacitat d’assumir-ho tot li ve del vessant professional. Als 68 anys ha construït un imperi, que l’ha convertit en una de les fortunes més grans d’Espanya i una de les figures més influents de tot el territori. L’enginyer de camins Florentino Pérez va iniciar la seva carrera als 29 anys a l’Ajuntament de Madrid. Allà va conèixer el poder i la manera com s’havia de moure per aprofitar-se’n. Allà va començar a conèixer tots els que li obririen les portes l’any 1983, quan va aterrar al sector privat. La millor definició del Florentino empresari ve dels despatxos del Camp Nou: “És un outsider”: a diferència dels “Entrecanales o els Del Pino”, Florentino no té una nissaga empresarial al darrere. Ell és un nouvingut en un món on les empreses passen de pares a fills, “on el poder polític s’acosta als empresaris”. Ell, en canvi, “no ha crescut envoltat de poder” com havien fet els seus competidors, aquells que ha anat xuclant a mesura que l’imperi ACS s’ha fet gran. “És un self-made man ”, afegeix una de les persones de més confiança que té a Catalunya, i que com una desena més de veus ha volgut participar de manera anònima en aquest reportatge: amics, gent amb molt poder a Catalunya, que coneix Florentino des de l’òptica política, econòmica, empresarial i esportiva.

Per arribar als nivells de poder i reconeixement actuals, el president d’ACS ho ha perseguit tot, per petita que fos una licitació d’obres. Si no, “tu no passes de tenir Construccions Padrós, que la va comprar per una pesseta, a tenir una de les constructores més grans del món”, explica un dels membres del grup d’influència Pont Aeri. No va ser una pesseta, va ser cinc milions la quantitat que va pagar el 1983 amb dos amics per comprar Construccions Padrós, una empresa de la cartera industrial de Banca Catalana, que va representar l’assalt al poder del president madridista. I ho va fer sense casar-se amb ningú. “Si veu una obra pendent d’adjudicar, per petita que sigui, agafa el telèfon per trucar al ministre de torn o a qui calgui”, explica una persona que fa més de 30 anys que hi té relació. “Ell està bé amb tothom, mani qui mani, socialistes o del PP”, afegeix. I ho rubriquen des de la zona alta de Barcelona: “No té pàtria, llepa el cul a qui sigui”. Ho vol tot, així va edificar ACS.

Fracàs polític

A més, als 80, quan la seva figura no era encara dominant, va intentar acostar-se al poder polític de la manera més directa: creant un partit. Va abandonar UCD i va ingressar al Partit Reformista Democràtic (PRD) de la mà de Miquel Roca. Si el poder polític s’acostava als Entrecanales i els Del Pino per tradició i li girava l’esquena, ell mateix es convertiria en poder polític per poder jugar al mateix joc. Va ser la seva gran derrota. Es va presentar a les eleccions del 1986 i no va treure cap escó. És una espineta que encara té clavada.

Tot i l’ensopegada, l’imperi es va anar fent gran i ACS va arribar a facturar 105 milions al dia. Llavors ja havia arribat al Madrid, una porta per obtenir el reconeixement que la política li havia privat. “És ambiciós, no de diners ni de poder, sinó de reconeixement. Vol que el que faci no passi desapercebut. Vol ser el millor empresari, que el seu Madrid sigui el millor”, explica un dels grans amics a Barcelona. “Té molt d’ego, li agrada ser idolatrat”, afegeixen els que l’han tractat als despatxos del Bernabéu.

El 1995 va perdre les eleccions contra Ramón Mendoza. Cinc anys més tard, arribava al poder superant Lorenzo Sanz. Arrencava l’ era dels galàctics. “És un col·leccionista de cromos”, explica un dels seus homes de confiança, que explica que Florentino utilitza els jugadors com si estiguessin col·locats en un aparador particular, per a ell i els seus amics.

Després d’abandonar el club el 2006, hi va tornar el 2010. El madridisme, sotmès pel Barça de Pep Guardiola, reclamava el seu salvador. I va tornar Florentino. Un altre Florentino. “Abans era més diplomàtic, ara és més fanàtic, s’enfada com un aficionat”, coincideixen els amics. “És una persona intel·ligent, que quan entra al món del futbol es torna boig. Com Laporta. Pensava que canviarien el futbol i el futbol els ha canviat a ells”, explica un empresari barceloní. El motiu del seu retorn l’explicava ell mateix als seus íntims: “Tinc una empresa amb 100.000 empleats, però a mi em coneix tothom i a tot arreu com a president del Madrid. Els ministres de tot el món em demanen samarretes firmades”.

La dona el lliga al Madrid

Aquesta passió pel Madrid li prové de la seva dona, Maria Ángeles Pitina Sandoval, que va morir el 2012. “Ella era més del Madrid que ell”, assenyala una figura molt lligada a Florentino. I això es va transmetre: “La mort de la dona l’ha fet més fidel, s’ha bolcat més en el Madrid, no per l’absència d’ella, sinó com a tribut a Pitina”.

Més enllà de la dona, té un lligam molt estret amb la família. “Cada setmana dina amb els germans i cunyats. És un clan”, assegura un bon coneixedor d’aquestes trobades. “És un patriarca”, remata una altra veu. Més aviat té un aire de “padrí”, matisa un dels seus millors amics, en referència al paper de Marlon Brando com a Vito Corleone al film de Francis Ford Coppola.

Aquesta concepció familiar aplicada al Madrid és la que denuncien algunes veus. Carlos Ocaña, alt càrrec d’Indústria quan es va concedir el projecte Castor a Florentino, va acabar treballant per al Madrid pocs anys després. Carlos Carbajosa i Jesús Alcaide, periodistes condemnats per una publicació contra l’expresident blanc Ramón Calderón quan escrivien a El Mundo, van entrar al club amb la tornada de Florentino el 2010.

La llotja del Bernabéu

Una menció especial mereix la llotja del Bernabéu. “És una perfecta metàfora del que és el Madrid. Fa 4 vegades la del Barça. Durant la setmana unes noies truquen al món de la judicatura, al Tribunal Constitucional, al govern, perquè hi vagin. Els tres càterings que hi ha donen per molt, per repartir, per demanar ajuts i suports. Florentino és qui millor sap moure els fils del poder”, expliquen des de la Diagonal. “No utilitza directament la llotja per als seus interessos, però rep i acomiada tothom”, deixa caure un altre home de confiança. “Fa temps que els concursos no es guanyen a la llotja del Bernabéu”, defensa un amic. “La del Barça és igual, però en provincià. El dia que hi ha Isidre Fainé, la gent s’amaga darrere les columnes per saludar-lo”, ironitza un empresari barceloní.

Precisament, a la zona d’honor del Camp Nou s’hi va viure una curiosa escena el 2010. En el primer clàssic de l’actual directiva, un membre de protocol del club blanc va canviar la distribució dels seients d’algunes personalitats. L’ordre era de Florentino, per “deixar clar qui manava”.

En el clàssic de la primera volta, en el dinar de directives a l’Hotel Ritz, també hi va haver tensió. En aquest cas pel tema català. Florentino, Josep Maria Bartomeu i Carles Vilarrubí se les van tenir per un comentari del president blanc. “Tenia simpatia per Catalunya durant l’època del peix al cove; ara, amb la nova situació política, ha canviat”, diu un empresari.

“Únic, irrepetible, castís, enginyós, divertit, dur, marmori...” Són alguns dels adjectius que utilitzen els seus amics per explicar qui és Florentino Pérez, un home que va aturar el periodista Javier Matallanas en un tanatori per dir-li a la seva dona: “¿Tu ets la de la hipoteca?” Ho va deixar anar i va marxar. Dos anys abans, Matallanas havia defensat el seu esperit crític perquè havia de pagar la hipoteca. Coppola hauria firmat l’escena.