Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

'Ell' pot ser una cosa?

L'ús dels pronoms personals forts ell , ella , ells , elles referits a inanimats ens sona poc genuí a la majoria de parlants -no tant als valencians- i no para de guanyar terreny per la pressió del castellà, que sí que els admet. Convé frenar-lo, tenir clar quan és del tot inacceptable i trobar-hi alternatives.

És intolerable quan el pronom fa de subjecte. "Dels pisos que he vist, ell [aquest pis] és el que m'agrada més". És un error tan insòlit que no hi insistiré. En aquesta frase podem dir aquest o, encara millor, no dir res.

També és condemnable quan és un complement de règim verbal. "Una llengua decau quan el parlant s'aparta d'ella ", "Ni vaig votar la Constitució ni confio en ella ". Són casos que resolem amb els pronoms en i hi : se n'aparta , ni hi confio .

Tampoc el podem acceptar com a complement locatiu o instrumental: "Tinc una ploma però no m'agrada escriure amb ella ", "Va obrir la bossai dins d'ella hi havia l'arma". En el primer cas jo optaria per escriure-hi i en el segon per a dins.

Remarco, de passada, que en frases com aquestes el demostratiu ( s'aparta d'aquesta , escriure amb aquesta , etc.) també és un castellanisme. I ho dic perquè és una plaga potser encara més estesa.

Quan van amb un quantitatiu, aquests pronoms ens repugnen menys, però no tothom els admet. "Totes elles [les esmenes] seran rebutjades; i una d'elles, per unanimitat". Jo aquí els elidiria.

I toleren millor anar darrere un grup preposicional que darrere una preposició simple: "El pensament no només s'expressa amb paraules sinó que existeix ?a través d'elles / ???mitjançant elles ". Em reservo per dilluns explicar què passa quan van darrere entre .