Publicitat
Publicitat

ZONA D'INCERTESA

La cultura i els mitjans públics

QUAN ERA PETIT i la tele i la ràdio parlaven només en castellà, la seva ficció sonora em va introduir de franc en la cultura. Va ser mirant l'Estudio 1 o escoltant obres dramatitzades per uns actors no gaire diferents dels de Radio days que vaig fer el primer tast de Tolstoi o Ibsen.

No em posaré nostàlgic. Els temps han canviat a millor gairebé en tot. Però amb l'IVA de Montoro expulsant tants catalans dels teatres, no em sé estar d'enyorar aquells clàssics servits per veus engolades que, acotxat al llit, m'encenien la imaginació.

Coses d'abans, diran alguns. Qui s'ho escoltaria ara? Eren mitjans que no competien per l'audiència. Eren la ràdio i la tele. Però, si me'n vaig a la web de BBC Radio 4, m'hi trobo tot d'espais dedicats a llegir i dramatitzar novel·les i teatre, i que són grans escoles de dicció.

M'hi trobo, també, programes on doctes experts debaten d'història, ciència, religió... No un, com aquest En guàrdia que manté heroicament en el dial l'Enric Calpena (i com hi trobem a faltar l'Oriol Junqueras!), sinó un munt.

"No comparis!", m'atura una veu. No comparo, però si de debò ens fa vergonya que la cultura sigui la nostra ventafocs, ¿no creieu que els mitjans pagats per tots li haurien de donar més oportunitats, fins i tot a risc de perdre audiència?

A costa de què? A costa de dues terribles plagues que els assolen: l'anomenada informació esportiva i els espais de hi-hi ha-ha. Un panem et circenses que se'n surt bé de fer-los líders però que, malgrat ser més digne, decent i light que el dels veïns, contribueix a no allunyar-nos gaire, culturalment, de la cua de l'OCDE.