Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Les faltes del jove Espriu

PER AL LECTOR ACTUAL, Espriu és un model en tots sentits. Llegim la seva frase del dia, com la d'avui -la teniu aquí sota-, sabent que els seus marbres no seran mai màrmols.

Però sovint s'oblida que l'Espriu de 17 anys que va irrompre com un enfant terrible l'any 1931 amb El doctor Rip i un any més tard amb Laia tenia un domini molt precari de la norma fabriana i incorria sovint en greus castellanismes. I, tanmateix, ja era un gran escriptor.

I oblidem que va trigar molt a pair les crítiques que, amb raó, li van fer a l'època, i que no va ser fins entrats els anys 50 que es va començar a veure amb cor d'afirmar el seu estil sense deixar-se intimidar per gramàtics i correctors.

El cas d'Espriu il·lustra molt bé que ser un gran escriptor no vol dir no fer faltes. I és més que probable que, sense la Guerra Civil i tot el que va suposar, hauria sigut un creador força més inconoclasta i, segurament, també més lliure.

Però ell, com tants altres de la seva generació, va viure "per salvar-nos els mots", que en el seu cas vol dir que, en lloc de soscavar l'obra de Fabra amb la indisciplina legítima d'un geni, va trobar un punt d'equilibri tortuós, obsessiu, gairebé masoquista, entre el seu geni i la norma.

És admirable que ho fes però és un error pensar que el va fer més bo. Només Espriu sap fins a quin punt va sentir la norma com una cotilla que només va gosar afluixar al final de la seva vida, quan va netejar l'obra de llurs, homs i perfets simples.

I el millor homenatge que se li pot fer és treure'n les barnilles que encara es claven perquè els genis d'ara no la pateixin tant com ell.