Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Un lema que destrempa

Un dels problemes del lema de La Marató de TV3 d'aquest any -"La mort hauria de ser el final de la vida. El càncer, no"- el concretava molt bé la Mònica Planas en la Crítica TV de divendres: no ens parla del càncer sinó de la mort.

Deixeu-me que hi aprofundeixi des d'un punt de vista lingüístic. El lema parla de la mort perquè comença dient "la mort" i, en una frase d'entonació normal, com aquesta, el sintagma inicial és el tema, allò de què parlarem.

Però l'efecte estrany i pertorbador que ens produeix -un efecte que, si és buscat, el trobo poc encertat- respon més a la seva semàntica i té profundes arrels culturals.

De la primera frase se'n desprenen dues implicacions: 1) que la mort no és el final de la vida i 2) que ho hauria de ser. La primera afirmació contradiu la ciència. I la segona contradiu un instint de supervivència consubstancial a l'espècie i que està en el substrat de la gran majoria de religions.

Molts catalans són prou agnòstics per no creure el que sempre s'havia cregut -que la mort no és el final de la vida- però diria que la majoria encara no estem preparats per anar a parar a l'altre extrem: el de desitjar que ho sigui. Qui més qui menys cultiva en un recambró secret un bri d'esperança.

I que ningú s'espanti: no m'he tornat beneit. Ja sé que aquesta lectura literal agafa el rave per les fulles i que l'audiència sap anar més enllà i entén que se la crida a contribuir a l'avenç de la ciència perquè càncer deixi de ser sinònim de mort .

Però el sentit literal, per més que l'obviem, també forma part del missatge, i en aquest lema no acabo de tenir clar que remi en la mateixa direcció.