Publicitat
Publicitat

Paraula eterna de Stone

Mor als 60 anys Jordi Tardà, el principal cronista català de la història del rock

“Només és rock and roll, però m’agrada”, cantaven els Rolling Stones. Però no: Jordi Tardà sabia que es tractava d’alguna cosa més que de simple rock and roll i, per això, va decidir abocar-hi l’existència. Més que música, era un estil de vida. Ahir va morir qui quedarà com a principal cronista radiofònic en aquest país de la història del rock, víctima d’unes complicacions respiratòries. Tres setmanes enrere s’havia operat la pleura, una intervenció que havia superat positivament. Però diumenge a la matinada va patir una recaiguda de la qual no es va poder recuperar. Tenia 60 anys.

Nascut a Mataró el 1955, Tardà va aterrar a Catalunya Ràdio el febrer del 1983 procedent del programa Musical Express, de TVE, que presentava Àngel Casas. El seu primer espai a la casa va ser Inèdits i pirates, en el qual ja explotava el seu gust per capbussar-se en arxius a la recerca de l’últim tema ocult dels grans grups de la música. Dos anys més tard posava en marxa el mític Tarda Tardà, tres hores de magazín musical -dues hores, posteriorment-, que enguany celebrava la 30a temporada i es convertia en el programa del seu gènere més veterà d’Europa. Ell mateix era el locutor més veterà encara en actiu de l’emissora.

El seu grup de referència van ser els Rolling Stones. El riff inicial de Satisfaction era el que servia per identificar el programa. I el locutor deixava anar sovint el seu lema, “Paraula de Stone”, que es va convertir en el nom de la seva empresa. Va conèixer els membres del grup mentre treballava per al productor de concerts Gay Mercader, l’any 1982. I considerava que acompanyar la banda per la seva gira va ser un dels factors que el van ajudar a superar un càncer del qual es recuperava.

Pel Tarda Tardà hi van desfilar infinitat de músics de primera línia internacional. La seva dilatada trajectòria li va permetre travar amistat amb moltes celebritats de la música popular, que sovint van correspondre-hi amb cançons o concerts en exclusiva. En un dels seus últims programes hi va incloure cançons inèdites de David Bowie, com una singular versió semiacústica del White light, white heat, de la Velvet Underground. Ho explicava a aquest diari en conversa telefònica fa unes setmanes, i el to de veu delatava una excitació que anava més enllà del mer acompliment professional: hi havia també la vibració del fan davant una joia oculta.

Remenant entre vinils

Col·leccionista empedreït, el seu fons té el reconeixement de Patrimoni Cultural de la Generalitat. Va ser el creador de la Fira del Disc, ja el 1985, per la qual van desfilar milers i milers de persones que compartien la passió d’embrutar-se els dits desenterrant vinils incunables. La trobada era comercial, però també mitòmana: en la tradicional subhasta de marxandatge musical hi podien emergir les pertinences més peculiars de les estrelles del rock. Un altre dels seus projectes va ser el Museu del Rock, que va tenir una curta durada, de poc més d’un any.

El periodista alimentava una segona fília, eclipsada per la melomania: el personatge de Tintín, creat per Hergé. El 25 de desembre va entrevistar l’actor que havia encarnat el singular reporter a les pel·lícules dels anys 60. Jean-Pierre Talbot, però, no va respondre com a intèrpret sinó que es va posar en la pell de personatge per emular que era el mateix Tintín qui concedia l’entrevista.

El locutor va radiar també una maratoniana crònica del rock and roll més clàssic en el seu programa Dia a dia, rock a rock, en què anava desgranant amb detall les efemèrides més significatives d’aquest estil.

En uns temps de grans canvis en els consums culturals, Tardà es considerava un resistent. “La radiofórmula s’ha imposat i costa molt trobar programes especialitzats, que han acabat en mans dels mateixos músics, com Bob Dylan, que té el seu programa de ràdio”, explicava al setembre a una entrevista amb l’ARA. “De discjòqueis especialitzats en rock en quedem pocs, però resistim!”

En els últims anys els seus programes s’havien desplaçat de les ones a internet. El cronista va patir un canvi substancial quan els partits de futbol van deixar d’estar concentrats en el diumenge i van envair també el dissabte a la tarda. Això va fer que el programa marxés a Catalunya Cultura, on tenia garantida la regularitat setmanal. Va continuar amb el canvi a iCatFM i també quan l’emissora va passar a ser exclusivament online. Amb motiu de la trentena temporada el Tarda Tardà s’allotjava aquests mesos a la web de l’emissora mare.

El director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, destacava per a aquest diari la “passió” amb què Tardà feia el seu programa. “Només duent als límits aquesta passió s’entén l’elevat grau de coneixement d’algú per una matèria com tenia ell. I aconseguia explicar-ho tot des d’un punt de vista concret. Narrava la història de la civilització des del prisma del rock: era capaç d’estirar el fil d’una anècdota per fer-te veure que tot plegat era més complex del que podia semblar”.

Segons explicaven fonts de l’emissora a l’ARA, Catalunya Ràdio recuperarà el principal llegat radiofònic de Tardà i el posarà a disposició dels oients al seu Arxiu Sonor, l’apartat de la web que destaca part del fons generat per les ràdios de la Generalitat.

Amb la mort de Jordi Tardà, Catalunya Ràdio encadena en tot just un any la tercera desaparició prematura d’alguna de les seves veus més significatives, després de les morts de Tatiana Sisquella i Joan Barril.