Publicitat
Publicitat

El moviment ‘slow’ arriba a la televisió

El canal noruec NKR ha posat de moda els formats lents i la BBC4 també els adoptarà

L’estètica dels videoclips, amb els seus muntatges frenètics i càmeres sempre en moviment, ha marcat el llenguatge televisiu de les últimes dècades. I la fragmentació inherent a internet ha esquarterat encara més la capacitat de retenir l’atenció de les generacions més joves. En aquest context en què les cadenes lluiten contra el zàping a cop d’estímul visual, un moviment pendular reclama just el contrari: és la slow TV, que reclama tornar a tempos més digeribles. Alguns dels seus programes poden ser considerats extrems, però justament per la poca quantitat de coses que, aparentment, hi passen. I no es tracta només d’una excentricitat ni d’una declaració d’intencions contra la cultura audiovisual dels millenials : alguns canals han obtinguts èxits sorprenents d’audiència amb programes insòlitament lents.

La punta de llança del moviment slow és el canal públic noruec NRK. Alguns exemples dels seus greatest hits : com es teixeix un jersei des que esquilen l’ovella (vuit hores de programa), un tronc en una llar de foc (dotze hores), el trajecte complet de tren entre Oslo i Bergen, vist des de la cabina (vuit hores i catorze minuts, amb breus documentals històrics aprofitant els nombrosos túnels), i salmons remuntant el riu (divuit hores d’acció piscícola). Però el rècord l’ostenta el viatge en ferri per tota la costa noruega: 134 hores, 42 minuts i 45 segons emesos en directe. Cinc dies i mig en el que va ser un cant al paisatge -natural i humà- del país. El programa va explicar la ruta que faria, de manera que els noruecs podien anar a saludar el ferri i, gràcies a una càmera com les utilitzades en els esports, aparèixer retratats amb alta qualitat d’imatge, saludant, onejant una bandera o fent l’enze. Televisió social al cent per cent.

“La slow TV és una manera bonica d’explicar una història a la televisió”, deia en una Conversa TED Thomas Hellum, un dels productors de la NRK. “Seguirem fent-ho un o dos cops a l’any, per retenir la sensació d’esdeveniment. L’espectador ha de viure el que proposem, sigui un viatge, sigui estar al costat d’algú que va filant un jersei”.

La slow TV no és només una excentricitat adreçada a defensar la llibertat creativa d’una televisió de servei públic: l’audiència hi respon. 3,2 milions de noruecs asseguren que han seguit algun moment del trajecte marítim (en un país de 5 milions d’ànimes). El recorregut en tren, per exemple, va tenir una audiència mitjana de 176.000 espectadors (i fins a 1.246.000 persones hi van connectar, en un moment o altre). L’èxit dels programes els ha permès exportar-los. El viatge (de 134 hores) d’un ferri entre Bergen i Kirkenes es podia veure online. Un 46% de l’audiència va ser de fora del país, amb Dinamarca, els Estats Units, Alemanya, el Regne Unit i França com a principals seguidors.

Aquest juny la slow TV pot fer un salt endavant. La cadena britànica BBC4 dedicarà tota una setmana a programació que casa amb aquesta etiqueta. Així, es podrà veure un vaixell navegant dues hores per un canal, sense narració ni muntatge. O veure com es munta una cadira de fusta. O passejar silentment per la National Gallery de Londres al llarg de tres hores, centrant-se no només en les pintures, sinó també en els treballadors del museu i els seus visitants. “La idea és que hi ha moltes maneres d’explicar històries a la televisió -comentava Cassian Harrison, director del canal-. I algunes d’aquestes aproximacions han cridat l’atenció de la gent i han apel·lat a la seva imaginació”.

A Catalunya, la slow TV va tenir un exponent molt clar en Barcelona TV. Quan la programació televisiva nocturna s’acabava -en l’era anterior a la televisió de 24 hores d’emissions- la imatge es convertia en un salvapantalles. El més popular va ser una peixera. La motivació era ben prosaica: no hi havia diners per mantenir un equip de continuïtat, amb tècnics que anessin punxant material enllaunat, així que es va optar per uns bucles de vídeo que poguessin resultar agradables a l’espectador.

“En comptes de carta d’ajust vam decidir crear aquestes imatges perquè l’espectador es relaxés o per generar una sensació d’hipnosi que ajudés a dormir”, explica Manel Huerga, director de Barcelona TV aleshores, i qui va tenir la idea d’aquests fons de pantalla. “Tot i que la idea no era nova, vam tenir bastant de feedback, de gent que deia, per exemple, que a aquella hora li venia de gust tenir una tele decorativa”. Alguns dels bucles més populars van ser el de Pep Bou, que bufava bombolles on es veien les sigles de BTV, o una impremta que imprimia, a tot drap, targetes de BTV. “Amb alguns vam voler experimentar coses més extremes, no necessàriament relaxants”, admet Huerga. L’actual equip directiu de la cadena estudia recuperar aquell tret identitari per a la nova graella de la temporada que ve.

També als Estats Units volen introduir la slow TV. La cadena LMNO va comprar el dret dels formats. Segons Lori Rothschild, vicepresidenta del canal, “és televisió que et permet seure i relaxar-te. Però no pas despertant l’avorriment, sinó despertant la noció que s’està mirant alguna cosa diferent. I que et permet respirar”. Tot i que la slow TV pot semblar un concepte antic -ja als 60 Andy Warhol es complaïa a mostrar als cinemes dels museus 5 hores i 20 minuts d’un actor dormint- el seu rang d’esdeveniment i de programa social fa pensar que tindrà una petita parcel·la reservada en el futur immediat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT