L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Rajoy refreda, i Soraya també'

Ahir va ser el Dia de la Constitució espanyola, i a la recepció oficial que fan a Madrid per celebrar-ho, els periodistes van poder parlar informalment amb Rajoy. I donat el dia que era li van preguntar per com veu la reforma del text constitucional. Quan els periodistes s’acosten a un polític que parla informalment, a vegades passa que els diferents mitjans subratllen idees diferents o tothom ha entès una cosa diferent. És el cas del que va passar ahir?

Vegem-ho. ‘El País’: “Rajoy refreda el debat sobre la reforma de la Constitució”. ‘El Periódico’: “Rajoy refreda les expectatives sobre una reforma de la Constitució”. ‘La Razón’: “El risc d’un referèndum refreda la reforma de la Constitució”. ‘La Vanguardia’: “Rajoy refreda les demandes de reforma constitucional”. I a l’ARA: “Rajoy refreda la reforma constitucional i prioritza pensions i finançament”. Queda clar, oi? Quina és la posició del govern espanyol sobre una reforma de la Constitució? Tots a cor: Rajoy refreda. Si volien fer arribar un missatge ho han aconseguit.

Que Rajoy refredi tampoc seria notícia. La notícia seria que Rajoy escalfés alguna cosa, i això és impossible: Rajoy és autor de la frase: “A vegades no fer res és una manera de fer coses”. El seu lideratge és un lideratge de contenció d’iniciatives, no és un impulsor visionari de nous horitzons. Aquest és l’encant del personatge per a votants d’ordre que davant un món on tot va molt de pressa, Rajoy és reconeixible com la loteria de Nadal, el 'Carrusel Deportivo' i les rebaixes d’El Corte Inglés. De fet, quan els periodistes li van preguntar per la reforma de la Constitució, el president espanyol va recordar la derrota de Renzi al referèndum constitucional d’Itàlia de diumenge: “Sí, home, ara jo convocaré un referèndum”. I va fer servir el repertori lèxic habitual per desprestigiar una idea: això són “ocurrències, frivolitats, històries”...

A aquestes alçades del procés, amb el 48% dels catalans que voten partits per la independència, tampoc la reforma constitucional no és motiu de cap entusiasme a Catalunya. I menys sentint el que Rajoy va dir ahir: que hauria de garantir el mateix ara (aleshores per què reformar-la?), o el que va dir el líder provisional del PSOE: “Hi ha una sola nació”, “hi ha una sola sobirania”). Escolti, no cal que toquin res, que encara tornarem al “Cataluña, cuatro: Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona”. Un ministre que els diaris no identifiquen va dir ahir: “No s’han d’obrir portes que després no pots tancar”. No cal que obri res. Vostè refredi, que ja no vindrà d’aquí. Amb aquest esperit no s’hauria fet ni la Constitució del 78. Tocar la Constitució té sentit si es decideix fer una reconstrucció a fons. Els grans partits espanyols no en senten cap necessitat, doncs no cal que en parlem més.

Però que consti una cosa: fent això s’enganyen. Fan veure que no hi ha cap problema. Han vist la pàgina de l’ARA? Al costat de “Rajoy refreda” hi diu que avui la vicepresidenta Soraya estrena el seu despatx a Barcelona; ve a reunir-se amb empresaris, “reunions discretes”, diuen. Ella mateixa va comentar que confia que, a partir d’ara, amb això del diàleg, ella pugui “formar part del paisatge a Catalunya”.

Fan veure que no ho entenen, però dissimulen molt malament. De quina manera cal dir a l’Estat que o Espanya accepta Catalunya tal com és, és a dir, com una nació, o no hi ha res a fer? Fa 300 anys que formem part del mateix estat. En fa 38 des de l’aprovació de la Constitució. En fa 10 de l’escàndol que van muntar amb l’Estatut. En fa 5 que als carrers de Catalunya hi tenim manifestacions anuals per la independència. En fa 2 del 9-N. Creuen sincerament que una vicepresidenta amb ambicions de presidenta solucionarà una qüestió tan estructural amb un despatx a Barcelona? Han hagut de demanar-li a Obama que defensi la unitat d’Espanya. I a Merkel, i a Hollande. Han hagut de fer una reforma del Tribunal Constitucional que és una vergonya per a la separació de poders. Han tingut un ministre de l’Interior dedicat a fer servir els aparells de l’Estat que paguem entre tots a perseguir els adversaris polítics, com si això fos una dictadura. I ara la mateixa senyora que ens ha alliçonat cada setmana sobre el que està bé i el que no ho està, desbloquejarà el problema? Tard i malament.

“Rajoy refreda”. Doncs endavant. Que Rajoy refredi, i que Soraya obri despatxos a Barcelona, explica ben clarament que per a l’Estat Catalunya és una nosa suportable. I a ningú li agrada que el tractin així.