Publicitat
Publicitat

Badalona, tercera ciutat de Catalunya

La identitat viu al centre i va per barris

JOAN MANUEL SERRAT, “poeta”, li va dir Joaquín Soler Serrano al Noi del Poble-sec en una d’aquelles entrevistes sense presses que feia a TVE fa més de trenta anys al programa A fondo i que encara belluguen per YouTube. La ploma de Serrat va cantar a Badalona el 1978, un any abans de les primers eleccions municipals democràtiques, amb uns versos en castellà obrer que retrataven una ciutat proletària, castigada pel desarrollismo i condemnada a ser la catifa de Barcelona: “ Y esa estatua y ese puente / y esa carretera general / y ese perro muerto en la cuneta / y esos albañiles en samarreta / casi ‘na’. / Qué bonito es Badalona en invierno y en verano...

Han passat 37 anys i aquella Badalona no existeix, però no ha marxat tan fàcilment. Hi arribo en metro, assegut entre una senyora amb mocador al cap i alfabet àrab al mòbil, i un noi d’uns trenta anys, amb barba, samarreta d’AC/DC, Converse blau marí, bossa d’Iron Maiden, arracada i rellotge Casio. Probablement de l’església dels heaviates moderats.

M’està esperant l’historiador Joan Villarroya, que m’ha suggerit començar pels barris. L’estació de la Salut és l’apoteosi de l’estat-providència del socialisme-montillisme. A mig camí entre l’asèpsia de Star Trek i la ciència-ficció verité de George Lucas, el viatger circula en vagons conduïts automàticament, andanes protegides amb portes de vidre, parets metàl·liques i un vestíbul circular de sis ascensors amb portes de vidre i alumini, fins que veu la llum a la superfície. I allà, donant-li la benvinguda, el saluden les tres xemeneies de la tèrmica de Sant Adrià de Besòs.

Encara m’estic situant que un espontani em treu el tema sense preàmbuls: “Vagi en compte no s’infecti amb els polítics que tenim aquí a Badalona, eh?”, i se’n va ràpidament. En Villarroya em presenta el guia local, un professor jubilat d’institut, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, que va arribar a Badalona fa més de quaranta anys: “El 78 tot això eren carrers de terra i escoles en barracons”. I em porta al mercat, que és divendres i està animat: “ ¡Que lo tengo todo barato, nena! ” Em saluda una senyora molt amable, carregada amb les bosses de la compra: “Tinc 64 anys, vaig néixer a Extremadura. Vaig servir en una casa a Barcelona i vaig venir a viure aquí. Ara això està ple de moros i pakistanesos. Però vaja, que a mi l’Albiol no m’agrada”. El profe em treu un full volant de propaganda on hi diu: “ Seguiré persiguiendo a los delincuentes ”, en el qual Albiol presumeix que a Badalona ha baixat la delinqüència. “Però si mires les estadístiques ha baixat a tot arreu”, afirma.

“¿Però aquí hi ha problemes?”, pregunto. “Mira, de problemes, amb aquest atur i aquesta crisi, sempre n’hi haurà. La diferència és que l’Albiol, quan li convé, es fa acompanyar per una càmera i magnifica els problemes”.

I pugem pel carrer Pau Piferrer, on l’any passat l’Ajuntament va precintar un oratori evangèlic freqüentat per ciutadans romanesos.

Al carrer s’hi hauria aturat el temps si no fos per una lleugera guerra de banderes, amb victòria de les espanyoles per la mínima: “No vegis com es va posar aquest barri quan Espanya va guanyar el Mundial”. Hi ha edificis d’autoconstrucció de totxana dels anys 50. I un cartell de Donuts de col·leccionista ( Tiernos por fuera y sorprendentes por dentro ), una paret mitgera enorme amb un “ Niker pisos en venta ”, una botiga de “ muebles y decoración ”, i un anunci escrit a mà: “ Se alquila plaza coche sin carnet 40 euros, moto 20 euros ”.

Una xinesa del súper Feliç Família parla de vorera a vorera amb una altra xinesa del basar del davant, “ Precio Justo, de todo para todos ”. Arribem al final del carrer que limita amb els veïns.

De Baetulo a l’H&M

“Badalona té més personalitat pròpia que Santa Coloma de Gramenet. És més gran, va tenir indústria i tres equips de bàsquet de primera: el Sant Josep, el Círcol i la Penya. I un centre molt potent. Tan potent que la gent de Llefià i d’aquí, de la Salut, diuen «Vaig a Badalona» quan baixen a comprar al carrer de Mar. Ja hi has anat, al centre?”, em pregunta el professor.

Hi arribo en metro. Allà em rep un altre vestíbul que seria l’enveja del metro de Nova York: el de l’estació de Badalona-Pompeu Fabra. A les parets una inscripció en llatí. Que cofois que estan els badalonins de la partida de naixement de la seva ciutat, Baetulo. Gairebé tant com del seu escut de les barres i ones que els va dibuixar Domènech i Muntaner el 1912. Té dues barres per quarter en comptes de quatre, però tant els fa que ni la Generalitat ni l’IEC el donin per bo. És de Domènech i Muntaner, i això no ho pot dir tothom.

En un fanal de davant de l’Ajuntament hi ha un rètol que diu: “ Atención!!! Próximamente se iniciarán las actuaciones de mejora de la vía pública en la ciudad de Badalona. Disculpen las molestias ”. Mai havia vist demanar el vot amb tres admiracions. I començo admirat el passeig pel carrer de Mar, que connecta la plaça de l’Ajuntament amb la platja. La ferreteria La Badalonesa és un Mango, i el cinema nou és un H&M. Zara se’n va anar. M’ho explica Cinto Gubern, el president dels comerciants del carrer, tercera generació la sabateria Can Gubern, oberta el 1912: “El meu tiet, Josep Gubern, era el capità de la Penya que va guanyar la Copa d’Espanya el 1947, en una final que es va jugar a Burgos. Aleshores jugaven en un camp descobert del carrer Trilla”.

Traspassos immorals

“Als anys 90 aquí es van pagar traspassos immorals de 60 milions de pessetes (360.000 euros) perquè te n’anessis, si estaves de lloguer. Al de la Sirena li firmaven xecs en blanc. Vine, entrem-hi”. La Sirena no la botiga de congelats, sinó una d’objectes de regal que data del 1895. “Home, això del xec en blanc va ser una vegada, eh?” El fotògraf vol retratar la caixa registradora del 1919 on hi diu “ Importe de su compra ”, i el Ricard, que regenta la botiga, es posa en guàrdia: “Vagi en compte amb la motxilla, no em trenqui res”. I s’inicia una conversa entre els amfitrions:

-Per Nadal i per Reis sí que vam vendre.

-Sí, però jo no veig brots verds. I els dissabtes aquí hi ha pocs badalonins comprant.

-Això és bo. Que canviï la gent és bo. Però és que el metro tant porta gent com se l’emporta.

-Si el Tomàs Molina [que és de Badalona] diu calamarsa, la gent ja no baixa. I els comerciants som com els pagesos, o pitjor, perquè no podem posar un mar de plàstic. Aquí són veritat totes les dites de carrers mullats, calaixos eixuts.

-I l’alcalde? -pregunto jo.

-L’alcalde està tot el dia al carrer. Això ho fa bé, eh? I que consti que estava sol de regidor del PP el 1991. I si t’hi acostes amb un problema et respon amb un “Sí, t’ho solucionaré” sempre, i als comerciants ens diu: “Vosaltres sou els que hi enteneu”. Hi ha gent que no ho confessa, però vota l’Albiol. A sobre, per Sant Jordi regalava roses.

-Si et pesquen el vot amb una rosa, és que et pesquen amb un ham de mitja mosca.

Això últim ho diu Sara Torras, de la Farmàcia Torras-Surroca (1878), que s’ha incorporat a la conversa. La farmàcia és una meravella d’ art déco, ben conservada. I la crisi?

-Abans la gent s’emportava la crema anticel·lulítica sense mirar el preu.

Hi ha una clínica dental amb un anunci de Xavi Hernández.

-Sí, noi, sempre ho tenen ple, però no hi veuràs mai cap coneguda. ¿Saps què li falta en aquest carrer? Una botiga d’electrònica. Si et vols comprar un ordinador has d’anar a Barcelona.

Badalonins il·lustres

Amb Villarroya i Gubern arribem fins a la Rambla, potser l’única al món paral·lela al mar. “Fixa’t que a les cases, al títol de propietat hi diu que lindan por delante hasta Mallorca ”.

Tornem al centre: “Em sembla que en aquells balcons amb aquells testos hi viu la mare de l’Enric Juliana, i per allà la Pilar Rahola, i aquí la Lídia Heredia, i més enllà la Sílvia Soler, i en aquest carrer, en Joan Garcia Riera. I l’Iu Forn també és de Badalona”. Topem amb una pintada que duu una firma àcrata: “L’amor és el motor de l’odi contra el vostre sistema”.

En Joan Villarroya em porta fins al museu (en va ser director durant quinze anys) amb una insistència que no acabo d’entendre ben bé fins que hi sóc: l’estesa de restes romanes que guarden al subsòl no només és gran sinó que està admirablement presentada, gràcies als diners del pla Zapatero, aquelles últimes inversions en obra pública que es van aprovar per espantar la crisi. El joc de llums, de passarel·les metàl·liques i de vitrines, tot el discurs museogràfic, fan venir ganes de saber més coses dels romans.

A prop de Barcelona

Però si al subsòl del museu hi ha les arrels de Badalona, al terrat hi ha l’explicació del present i el futur: de Montgat a Barcelona, passant per la tèrmica de Sant Adrià i una estesa de piseries (com en diuen aquí de la superconstrucció dels anys del desarrollismo ), que es barreja amb antigues naus industrials i alguna casa modernista. Però sobretot al terrat m’hi espera la directora del museu, la Margarida Abras, que és de Riudellots de la Selva, i pensa la ciutat amb la perspectiva dels que hi han arribat més tard: “La proximitat amb Barcelona ens mata perquè ens desenvolupem menys, però també és la nostra salvació. Si no estigués a prop de Barcelona no sé si Badalona m’agradaria tant. El centre ha forçat la identitat exageradament, potser per autodefensa davant de tanta immigració, d’ara i d’abans, fins al punt que han encunyat unes sigles: BTV, els de Badalona de Tota la Vida”.

I l’alcalde Albiol, del PP, ¿és una anomalia política o és la nova normalitat? “Home, una mica anòmals ja ho hem sigut. Aquí, en el més cru de la guerra freda entre Pujol i Maragall, CDC i el PSC van tenir un pacte, del 83 al 87. I què vols que et digui? Albiol s’ho va treballar i s’ho treballa. Es mou pels barris amb un equip de comunicació i propaganda. Funciona bé en les distàncies curtes. És un provocador que sap sortir als mitjans. Si les paperetes portessin la seva foto encara trauria més vots. I escolta una cosa, preguntem-nos què ha fet l’esquerra perquè la gent sigui més crítica. Res? Doncs, tenim Albiol”, conclou.