Publicitat
Publicitat

El 27-S, a escena internacional. L'editorial d'Antoni Bassas

Per a avui està prevista almenys una reunió entre Junts pel Sí i la CUP.  Durant les últimes hores, la CUP està explicant públicament la seva proposta d’una presidència coral, repartida entre tres o quatre persones. Esperarem el resultat de les negociacions, ara incert, però a les quals formalment s’arriba en un clima de contenció verbal i bons propòsits per mantenir el procés, per preservar-lo, fent valer la majoria absoluta que el ‘sí va guanyar al Parlament.

El plebiscit imperfecte va donar una victòria contradictòria. Majoria absoluta, majoria en vots del ‘sí’, cal insistir en aquest punt, no tot el que no va ser un ‘sí’ és un ‘no’, però el fet que el ‘sí’ es quedés al 48% dels vots i el ‘no’ al 50% ha enviat el missatge al món que a l’independentisme encara li falta una mica per considerar-se definitivament guanyador.

En aquest sentit, aquesta idea que les eleccions ho han deixat tot tal com estava és equivocada, des del nostre punt de vista. Al contrari, la constatació que un dia que va anar a votar més gent que mai gairebé la meitat dels vots fossin pel ‘sí’ ha engegat definitivament una dinàmica que, des del nostre punt de vista, difícilment tindrà aturador. I és que el govern espanyol haurà d’acabar pactant un referèndum amb Catalunya. Que és impossible que el pròxim govern espanyol que surti de les eleccions ignori la situació de Catalunya. Després dels resultats de diumenge, la pressió és pública.

Avui, ‘The New York Times’ publica un editorial titulat “El pròxim pas dels catalans” en què afirma que a Rajoy li anirien millor les coses si comencés a fer cas als catalans.

Amb “faci cas”, el diari americà no està dient  referèndum, però ho insinua, perquè recorda els casos del Quebec i Escòcia, i perquè diu que hi ha espai a la Constitució per, diu, “acomodar els forts desitjos dels catalans”. De fet, és un editorial que no simpatitza gens amb la idea de la independència de Catalunya, i remarca que amb el 48% dels vots no hi ha prou mandat per crear una nova nació de manera unilateral.

Però l’editorial és la certificació que el cas català és a l’escena internacional per quedar-s’hi, i que aquestes eleccions haurien demostrat al món que el que ha passat a Catalunya els darrers cinc anys no és una esbravada, sinó una sòlida candidatura a referèndum per la independència.

Hi ha una frase a ‘The New York Times’ que voldria comentar, perquè ens dóna una pista sobre com som vistos. Diu: “Negar als catalans una elecció en aquesta matèria segur que només farà més profunds els seus sentiments nacionalistes”. Els anglosaxons sovint parlen dels “‘proud’ Catalans”, de l’orgull de la llengua o de la identitat.

Certament, la reivindicació catalana té un component nacional, identitari, lingüístic, però no són els únics. De fet, si només fos això, la independència no hauria arribat al 48% dels vots. Penso que la reivindicació catalana també té una voluntat de reconciliar-se amb un estat modern, de recosir la relació amb l’estat de manera que no només tingui poder, sinó que tingui autoritat moral. Crec que va de ser tractats amb dignitat, d’una vida d’acord amb el nostre esforç fiscal, i que tot això és molt més que un sentiment nacional. És un sentiment cívic. Per tant, si algun dia l’independentisme vol passar del 48 al 55%, ha de convèncer més catalans que el nostre futur serà millor si ens governem nosaltres.