Publicitat
Publicitat

PLEBISCITÀRIES PRECAMPANYA

Una llista potent per buscar aliats en el “sí que es pot”

Cinc analistes consultats per l’ARA interpreten l’abast que pot tenir la confluència sobiranista

Una llista conjunta de CDC i ERC, amb l’ANC i Òmnium, encapçalada per un exeurodiputat d’ICV, amb el candidat a president ocupant el número quatre, ¿és una anomalia democràtica?

El catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona Joan Subirats salta de seguida: “El començament de l’anomalia democràtica és no poder votar”.

El notari Joan Josep López Burniol no en té cap dubte: “Davant la negativa de l’Estat a autoritzar el referèndum, era just i necessari convertir les eleccions en un plebiscit. La llista va en aquest sentit”.

Unes paraules semblants a les de la directora d’ Hora25, de la Cadena SER, la periodista Àngels Barceló: “Se’n pot criticar la composició o el format, però l’anomalia democràtica seria no poder consultar els ciutadans. Sovint, des de la política i des dels mitjans de comunicació, es tracta els ciutadans com si fossin incapaços de raonar i prendre les seves decisions. Si els catalans pensen que aquesta llista és un error o una trampa, ho diran a les urnes, de la manera més democràtica”.

A López Burniol se li fa estrany que el candidat a president sigui el quart, però ho considera un “cost” que ha hagut de pagar Artur Mas per sortir-se amb la seva.

L’exconsellera (2003-2010) i exalcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003) Montserrat Tura ho diu d’una altra manera: “Artur Mas i Gavarró pot anar de número quatre. El president candidat a la reelecció, no. Ha d’anar de número 1”. Per a Barceló, “Artur Mas s’amaga en el quart lloc d’una llista encapçalada per la societat civil, la mateixa societat que va impulsar el procés, al qual Mas es va afegir una vegada ja estava llançat. Vol fer veure que el protagonisme és d’aquesta societat civil, però ha dirigit el procés d’una manera personalista. L’última damnificada és Esquerra Republicana, que, incomprensiblement, segueix el joc a Artur Mas”.

Per què ara sí?

Aquesta és la pregunta on hi ha més desacord en la resposta: ¿com és que ara sí que ha sigut possible la llista conjunta amb Mas i Junqueras que el president va proposar en la conferència post 9-N?

López Burniol: “Ha sigut una victòria indubtable del president Mas i una derrota sense pal·liatius d’Esquerra. Mas va fer la proposta perquè al novembre ERC anava davant a les enquestes”.

Per al professor d’història contemporània de la UAB Joan B. Culla, “considerar que Esquerra ha perdut o que CDC ha guanyat són lectures interessades, sobretot per sembrar el malestar entre els quadres d’Esquerra”. “És evident que Esquerra ha aspirat sempre al sorpasso davant CDC, i és legítim, però tothom sap, i ERC els primers, que és impossible arribar a la independència sense Convergència, que, per dir-ho gràficament, cal prescindir dels triennis que hagi acumulat cadascú en l’independentisme. I tampoc no perdem de vista que la proposta de Mas al novembre era CiU, més ERC, més la CUP, i obert a ICV. Ara no hi ha Unió, ni la CUP, ni ICV, i els tres primers llocs de la llista són molt més que un simple maquillatge d’un pacte CDC-ERC. Sempre vaig pensar que era impossible que la CUP hi fos, per coherència, i ara trobo que poden ser un interessant tallafocs de Podem per sumar més per al sí”, afirma el professor.

López Burniol afegeix: “El dia veritablement important va ser quan Artur Mas va declarar al programa de JosepCuní, a 8TV: «Qualsevol cosa no la faré». Això és el santcristo gros, perquè sempre pensava que Mas convocaria eleccions el 27-S, però aquell dia vaig veure per primera vegada que potser no ho faria si no hi havia llista unitària”.

Sortir del ‘group thinking’

Joan Subirats repassa els últims esdeveniments: “La llista unitària ha sigut possible perquè el temps s’acabava i perquè la crisi econòmica ha erosionat el suport social a la independència, perjudicant l’objectiu d’Esquerra d’assolir l’hegemonia i l’objectiu de Convergència de fer la refundació. Tothom entén que per mantenir l’esperança en la independència val més que deixin el camí en solitari. Això sense oblidar que l’ANC i Òmnium hi han tingut un paper important, i que la victòria de Colau va ser un iceberg per demostrar la profunditat del malestar social a Catalunya. La victòria de Barcelona en Comú va fer sortir CDC i ERC del group thinking, aquell fenomen psicològic tan estudiat per la politologia nord-americana consistent a viure encapsulat en el teu món de missatges polítics, i que fa que creguis que tothom ho veu igual que tu. Barcelona en Comú va demostrar com es podia fer una candidatura guanyadora en un any, a partir del desig de justícia social”.

La majoria de consultats coincideixen a qualificar d’hàbil la decisió de col·locar Raül Romeva com a cap de llista. Però aquí Montserrat Tura s’hi estén particularment: “El paper que hauria de jugar el socialisme en el sobiranisme és el de recordar-li que cal acumular forces, que Mas no pot anar-se confrontant amb els de « sí se puede ». Que al segle XX hem vist grans unitats del catalanisme que han punxat per la força de les reivindicacions obreres. A les municipals del 2015 la indignació va esclatar a les urnes. I el « sí se puede » no és el nostre adversari. L’adversari és el nacionalisme espanyol recentralitzador. Per això és tan important sentir el president de l’ANC, Jordi Sànchez, fent una crida a qui està pel dret a decidir i no parlar de «pantalles passades». Vull pensar que Catalunya Sí que es Pot votaria que sí en un referèndum”. Quan se li planteja si podria votar la llista encapçalada per Romeva, respon: “Hum. Deixem-ho dient que podria fer-ho”. I podria anar-hi? “Només tinc un interès: que tot l’entusiasme del 2012, del 2013 i del 2014 no acabi en frustració. No m’ho podria perdonar mai”.

Barceló tanca des de Madrid: “A Espanya, PP i PSOE mai han entès el procés sobiranista, mai li han volgut donar la transcendència que té. Si no van entendre les mobilitzacions dels 11-S, com vols que entenguin això de la llista unitària?”