Publicitat
Publicitat

Qui s'ho passa millor?

Mentre Mourinho afirma que aquesta temporada "han passat coses" de les quals no vol "parlar", els barcelonistes, en canvi, tenen moltes ganes d'explicar-se el que ha estat aquesta mitja temporada i la felicitat final que insinua.

La primera volta ha servit per saber que els jugadors volen guanyar-ho tot sempre, escarmentats per la temporada anterior i responsabilitzats pel canvi de mister . 55 de 57 punts, 10 victòries de 10 partits fora de casa. Piqué ha tornat i el Barça ha tornat. Alba ha millorat l'equip, i Thiago, que em juga amb aquella esquena dreta i barbeta alçada, ja és una certesa en un mig camp en què és gairebé impossible tenir un lloc. I, per sobre de tot, els quatre monstres: Messi, Iniesta, Xavi i Busquets. L'argentí ha marcat 28 dels 64 gols (25 de jugada, només dos de penal, un de falta). Iniesta és màgia pura, Xavi és l'incansable seny ordenador i Busquets és el criteri, la velocitat mental 2.0, la pedra sobre la qual s'edificarà el Barça del futur. Tots ells estan donant continuïtat a una cultura de vestidor guanyadora que, unida a la confiança amb què són rebuts els plançons de casa, pot deixar a la pròxima generació un llegat d'imbatibilitat mental com no es recorda al Camp Nou.

Aquesta mitja Lliga ha confirmat la capacitat de Tito Vilanova per alinear, corregir, liderar i comunicar amb naturalitat, assumint un relleu traumàtic amb un aplom empordanès i una autoritat absent de protagonisme, desarmadora. La grada lamenta que Villa no pugui jugar més, però els resultats blinden les decisions de l'entrenador, ajustades a una pauta irrebatible: juguen els millors.

En el camp institucional, Rosell ha donat mostres d'assumpció del canvi de paradigma nacional, i se l'ha vist jugant desacomplexadament en el camp de la metapolítica, amb la resposta inequívoca a les pretensions lingüístiques de Wert, la seva intervenció a l'ONU o amb la seva resposta al 60 minutes quan el periodista de la CBS l'adverteix que Catalunya és una nació que no té seient a l'ONU: "Encara no. Qui ho sap?", respon el president del Barça. Als Estats Units, per cert, l'espònsor de Barça continua desembarcant amb una potència financera paral·lela a les seves ambicions geopolítiques: de Qatar és la inversió de 700 milions de dòlars que està transformant una cèntrica megailla del centre de Washington, i de Qatar és la compra de Current TV, que a canvi de 500 milions de dòlars portarà la visió del món d'Al-Jazira a les cases nord-americanes, en competència amb la CNN. L'espectacle del Barça, les quatre Pilotes d'Or de Messi i els títols que s'insinuen ja valen més del que paguen els qatarians.

No cal saber-ne gaire per afirmar que això pot acabar en triplet, i per afirmar-ho sense ni urgències ni exigències, senzillament formulant un vaticini fred a la vista d'un espectacle desconegut, el d'uns professionals que sembla que estan competint pel plaer de competir. El rondo de la segona part d'ahir al minut 70 és per ser arxivat. No sé qui gaudeix més: si ells jugant o nosaltres veient-los.