Publicitat
Publicitat

Un suquet de Portabella amb minut de silenci

Puigdemont, Junqueras, Sánchez, Pisarello i Domènech, entre els convidats a un sopar amb l’aire greu d’aquests dies

Mai un suquet de Pere Portabella havia començat com el de dilluns a la nit: amb un minut de silenci. Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carles Mundó, Gerardo Pisarello, Pedro Sánchez, Miquel Iceta, Xavier Domènech, Josep Maria Terricabras, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, entre d’altres, van compartir-lo al començament d’una nit que tancava un altre llarguíssim dia.

De fet, els primers convidats al sopar van arribar al Mas Ventós de Palau-Sator (Baix Empordà) escoltant a la ràdio la roda de premsa del president Puigdemont i del català de l’any, Josep Lluís Trapero, en què van anunciar oficialment la localització i mort de Younes Abouyaaqoub. Tot va anar tard.

La gravetat d’aquestes dies va actuar de convidada invisible en el to de les converses, canviant-li l’aire a una trobada que normalment es desenvolupa entre la despreocupació estiuenca i la contenció empordanesa. Aquesta vegada, però, el president, el vicepresident, el conseller de Justícia i el primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona van arribar curts de son i cansats però parcialment alliberats de tensió després de la captura de Subirats. Puigdemont venia de pronunciar la frase que resumeix el traspàs de poders d’aquests dies: “N'he informat el president Mariano Rajoy”. Mundó no havia parat de reunir-se amb ambaixadors i cònsols dels països que han hagut de repatriar cadàvers de les víctimes escrupolosament identificades a l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. Pisarello venia d’assistir a una reunió de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría amb els representants diplomàtics a Barcelona, precisament, i constatava la dificultat de la número dos de Rajoy –extensible a tot l’executiu espanyol– per trobar el seu paper en una crisi gestionada amb traç des de Barcelona. Mundó havia assistit en primera fila al moment “bueno, pues molt bé, pues adiós”, el moment d’un periodista abandonant una roda de premsa perquè s’hi parlava en català, el moment que per primera vegada havia fet avergonyir fins i tot el batalló de tebis del respecte al català. Trista realitat del món en què la política és més important que la cultura: quan una llengua és la que parla un cos uniformat i armat, que dispara i lidera amb encert una operació antiterrorista, la llengua rep el respecte del poder. Però aquesta és una altra qüestió.

Pedro Sánchez es va passar la nit escoltant més que parlant, interessat, àvid fins i tot d’interlocució catalana, intercanviant algun telèfon, demanant “sisplau, diga’m de veritat què en penses”, de la seva idea de plurinacionalitat de l’Estat via reforma constitucional. Sánchez comentava amb Junqueras, ajuntats per Terricabras, la necessitat de crear al Congrés dels Diputats, aquest setembre, algun tipus d’espai de debat de la qüestió catalana que superi el bloqueig imposat pel PP i que esdevingués un senyal a la societat catalana que el Procés tindrà una resposta política i no només judicial.

En totes les rotllanes, una pregunta: com influiran els atemptats i la manifestació de dissabte en les cinc setmanes que falten fins al referèndum, amb l’11 de Setembre entremig? Un parell de respostes: aquests dies la gent ha vist funcionar la Generalitat com el govern d’un Estat, i ha vist els intents desesperats d’alguns mitjans espanyols de tornar a alguna cosa semblant a l’aprofitament de l’11-M. Però també ha vist unitat al voltant del dolor i senyals de cooperació entre administracions. ¿Com es torna al debat polític després de l’onada d’afecte? Que l’èxit policial no li pugi al cap a la Generalitat, administrar els temps i no cometre errors van ser algunes respostes. Fresquejava, a la una tocada de la matinada, quan els convidats de Portabella van començar a retirar-se. A aquella hora, el president, sense corbata però amb americana, explicava que després del 2-0 matiner del Girona a l’Atlètic de Madrid va pensar allò de “ja sé com acaba quest partit”. L’altre partit, ningú no sap com acabarà.