Publicitat
Publicitat

Wert se'n va, però ells es queden. L'editorial d'Antoni Bassas

Adéu al ministre Wert. Rajoy l’ha despatxat a les 10 de la nit i amb un comunicat de vuit línies. Un adéu, com diu l’ARA, per la porta del darrere, que és el que en comunicació política correspon als càrrecs cremats, com era el cas.

Wert s’ha cremat sent un fidel executor de la política de Rajoy. Era el ministre d’Educació i Cultura d’Espanya, enteses com les entén el PP: només és espanyol allò que és castellà. La resta, en la intimitat. La història recordarà Wert com l’home que va voler espanyolitzar els alumnes catalans, perquè per al PP, ensenyar en català és adoctrinar. Gràcies a Wert, poques vegades ha estat tan clar que l’estat espanyol té comportaments hostils amb la cultura i la llengua catalanes. Wert ha estat un dels principals braços executors de la política nacionalista del PP, consistent a fomentar el menyspreu al català per guanyar vots a Espanya. Avui, la Mariona Ferrer, des de Madrid, repassa la trajectòria de Wert, i sembla mentida totes les bestieses que ha arribat a protagonitzar: comparar la situació del castellà a Catalunya amb el català durant la repressió franquista, inventar-se el LAPAO, atacar la immersió, voler fer tornar els toros a Catalunya... Wert ha estat una raó perquè Catalunya marxi d’Espanya. De fet, alguns espanyols se’ns haurien sumat gustosos al viatge: només cal veure com l’estimava el món del cine o del teatre amb l’IVA.

Per cert, per si patien per ell, sembla que acabarà d’ambaixador d’Espanya a l’OCDE, a París, on li agrairan els serveis prestats.

Wert, esclar, no és un bolet. La seva actuació política pot haver estat matussera, però el seu pensament anticatalà és estructural i està repartit en tota la política espanyola. Ahir, la diputada de Ciutadans a les Corts Valencianes Carolina Punset va fer una ja habitual demostració d’autoodi sobre l’ensenyament en valencià.

Gairebé a la mateixa hora, Pablo Iglesias feia un míting a Badalona. L’èxit de Podemos a les alcaldies de Barcelona i Madrid ha reimpulsat Podemos, que venia tocat per la caiguda de Monedero, i converteix el 27-S de Catalunya en la pròxima estació d’un trajecte que acaba a la Moncloa.

Iglesias va estar populista, cantant el duo Pimpinela, i aquest duo no era un altre que Rajoy i Mas. En el llenguatge de l’esquerra radical, no hi ha diferència entre Rajoy i Mas. Esclar que per veure el món així cal mirar cap a l’altra banda i fer veure que no han vist que Mas té una querella criminal de l’Estat per haver posat les urnes i donar la veu a la gent sobre la sobirania del país, que és bastant més rupturista i arriscat –perquè és un fet i no una promesa– que res del que hem vist fins ara. És curiós, perquè ahir Iglesias va dir: “El canvi polític té a veure amb escoltar la gent”. D’això va anar el 9-N, no?, d’escoltar la gent. Va dir Iglesias que la mida del patriotisme no es mesura per les dimensions de la bandera, sinó per la qualitat dels serveis públics. És difícil mantenir uns bons serveis públics sense cobrar els impostos.

Va trepitjar fort, Iglesias, ahir. En totes direccions: tot i que està negociant amb Herrera la candidatura d’esquerres per al 27-S, ja ha dit públicament que ni Herrera ni Teresa Forcades serien bons candidats en una llista on hi hagi Podem. Amb tot, la confluència de les esquerres acabarà sent una opció amb possibilitats d’èxit el 27-S.

El dia ens ha portat també un aniversari: els 25 anys de la mort de Manuel de Pedrolo. Una frase seva per acabar: “I no oblidem mai que l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles; ningú no pot ser lliure si se l’encadena a una altra comunitat que, per si fos poc, no tolera que sigui com és i el força, amb pressions o amb prohibicions, a abjurar la seva cultura”.