Publicitat
Publicitat

La Llista Sobirania

El 27 de setembre cal que el sí a la independència de Catalunya sigui indiscutible. Perquè ho sigui, la llista del president Mas ha de ser la guanyadora de les eleccions. L’ideal hauria estat que tan sols n’hi hagués hagut una: la Llista Sobirania. Una sola llista transversal liderada per qui ha dut el nostre país a les cotes més altes d’esperança d’emancipació des del 1714.

El plebiscit real hauria hagut de ser el del 9-N. No va ser possible. Per tant, el sentit de la convocatòria del mes de setembre adquiria veritables característiques de plebiscit si els sobiranistes ens hi presentàvem en una mateixa llista, oferint un punt únic i definitiu com a element cohesionant: el de la independència. Aquesta era la proposta del president Mas i, de fet, de les entitats de la societat civil que han donat suport al procés. Això tampoc no ha estat possible, de moment. El càlcul dels uns, sempre més pendents de menjar terreny a CDC que no de construir un espai comú en el camp del sobiranisme, ho han fet molt improbable. Però també el càlcul dels altres, els que ara i abans sempre tenen alguna cosa més important que la sobirania per prioritzar.

Catalunya és davant d’una gran oportunitat, i cal esperar que la política estigui a l’altura de les expectatives de la gran majoria del país. És el moment de la responsabilitat, el moment de la generositat, el de la intel·ligència i la capacitat de sorprendre els adversaris. Si d’una vegada per totes els líders polítics dels partits majoritaris que defensen la sobirania nacional de Catalunya es posessin d’acord, qui ens podria aturar? Si la generositat del president Mas es veiés reforçada per la mirada de llarg abast d’Oriol Junqueras, de David Fernàndez i de qui es volgués sumar honestament a l’acord, esdevindria el veritable èxit del tot el país, i una lliçó de coherència política.

Jo encara espero que ho facin. Jo encara espero que hi gosin, que no escoltin els que han convertit la desconfiança en una arma de fer política de saló als passadissos del Parlament. Que no surten al carrer? Que no passegen per les places, les fàbriques, les oficines, els mercats, les escoles, els hospitals, les empreses, les entitats de totes menes, on l’esperança del 27 de setembre és viscuda tan intensament? Com és possible que no responguin a aquesta esperança amb un cop de puny al damunt de la taula, per dir: d’acord, president, som-hi!

Això requeriria, esclar, la generositat del president Mas, fent que la llista única esdevingués un arc de Sant Martí de totes les sensibilitats del sobiranisme. A aquestes altures, però, hi ha qui pugui dubtar d’aquesta generositat? Penso que no, donat que el president ha estat el primer a proposar el sacrifici de les sigles del seu partit per fer possible la unitat. Malgrat tot, si encara se’n dubtés, si encara el càlcul curtterminista tingués algun argument per posar-hi excuses, el president hauria de donar el braç a tòrcer per demostrar que, per davant de tot, l’estratègia unitària és l’única que garanteix l’èxit de l’operació sobiranista.

Les entitats sobiranistes, les associacions, els esplais i els centres cívics de tot el país també han de fer tota la pressió possible. Els líders veïnals que hi estiguin d’acord també han de donar suport explícit a la Llista Sobirania. Ells, en aquests moments crucials, tenen l’altíssima responsabilitat de fer volar alta l’ambició dels nostres carrers. Ho poden fer ajudant els partits i els líders a prendre la decisió. Al cap i a la fi en el si de les entitats veïnals hi ha pensament divers, no tot ell lliurat al neolerrouxime que darrerament s’hi ha fet tan explícit. Els veïns i les veïnes de les nostres ciutats i dels nostres pobles, majoritàriament a favor de la independència, esperen aquest gest.

La crisi que estem travessant ha canviat moltes coses. Una de les més importants és que ara ja no cal mesurar totes les paraules per sortir a la palestra a fer una proposta política, per aixecar una bandera o per defensar una idea. És el moment que tots els que estiguem a favor de la Llista Sobirania ho diguem clar. Una llista única, oberta, àmplia, generosa. Ho demano també als editorialistes, als comentaristes, als intel·lectuals, acadèmics i líders d’opinió que pensin com jo que ara és l’hora de la generositat, l’hora del país, i no l’hora del partit. M’imagino una llista que no s’acabi amb els que hi caben físicament. M’imagino una llista que s’obrís a tots els que hi vulguin ser, als milers de catalanes i de catalans que, com jo, pensen que és l’hora de la unitat.

Líders del país, goseu-hi! Si heu de passar a la història, que hi passareu, que sigui a favor de la pàtria, i no del partit.