Publicitat
Publicitat

El paradís catòlic perdut

La publicació al BOE del nou currículum de l’assignatura de religió catòlica ha consternat els esperits laïcistes i catòlics progressistes. Salvador Cardús ha escrit recentment a l’ARA contra aquest nou currículum de doctrina catòlica. Sense entrar en el marc legal que permet que l’assignatura de religió catòlica sigui no solament possible sinó confessionalment activa, Cardús entra en la part que realment és discutible dins el marc legal vigent a Espanya: el contingut teològic de l’assignatura. I encara en aquest punt la discussió és relativa i escassa, ja que, un cop més, l’Església catòlica té la potestat legal de determinar el currículum de l’assignatura i de formar i proporcionar els professors que l’han d’impartir. Ens cal discutir realment el marc legal que permet aquesta confessionalitat a l’escola.

Cardús se sent especialment ofès per la teologia que presenta el nou currículum catòlic. Tot plegat és una mixtura doctrinal pròpia de nous moviments com Camino Neocatecumenal i Comunione e Liberazione. Hi sumen consideracions filosòfiques i dogmàtiques tradicionals, en un poti-poti d’estil postconciliar i una sorprenent perspectiva hedonista de l’existència de Déu, Jesús home-déu, i els homes-criatures. Sembla com si els teòlegs - community managers de la Conferència Episcopal Espanyola hagin acabat llegint els autors de l’actual New Calvinism americà i Jonathan Edwards, teòleg purità del segle XVIII, campió de l’obtenció de la felicitat i amistat hedonistes en Crist. Sant Tomàs d’Aquino i el seu summum bonum no podien quedar més rebregats en aquesta amalgama pseudocatòlica d’autoajuda i felicitat dogmàtica. Segurament, després sortiran una miríada de catòlics postconciliars defensant que alguna ignota patrística o creatiu pare conciliar ja van anunciar les grans línies d’aquest currículum de religió catòlica, la nova religió franciscanista Facebook-friendly per al segle XXI.

Lluny queda el paradís catòlic d’antany.

Leo Brent Bozell Jr. va ser una influent veu conservadora americana durant els decennis de 1950 a 1970. Bozell era casat amb Patricia Buckley, germana de William F. Buckley, pilar del moviment conservador americà, presentador del programa de debat televisiu Firing line, i fundador del National Review, una de les revistes conservadores més importants dels Estats Units, encara avui. Tant Bozell com Buckley eren catòlics. Bozell, però, va sofrir una intensa evolució que el va conduir al naixent tradicionalisme catòlic oposat al Concili Vaticà II, i a viure -segons Bozell- al darrer paradís catòlic de l’orbe: l’Espanya franquista. Bozell va ser també el fundador i director de Triumph, revista conservadora americana militantment catòlica, que durant els anys seixanta editava des d’Espanya per al món anglosaxó. No cal dir que, curiosament, el 1976 Triumph es va deixar d’editar. Els lectors podran fer el càlcul i treure’n la conclusió corresponent.

En els anys que he estat tractant el catolicisme americà, he pogut comprovar que tant a l’esquerra com a la dreta hi ha una profunda admiració nostàlgica per l’Espanya nacionalcatòlica de Franco. En parlar de la Guerra Civil, una unanimitat catòlica americana sempre se m’ha alineat amb el bàndol nacional i ha celebrat obertament la victòria franquista el 1939. La meva resposta sempre ha estat la mateixa: la tercera Espanya, doblement sofrent, de Vidal i Barraquer i els fejocistes assassinats en un bàndol i l’altre. Però el catòlic americà average no hi entén de matisos en “la defensa de la fe veritable i la Santa Mare Església”. Em replicaven que Franco tenia raó, quina sort que va guanyar, i quin paradís catòlic que va crear. La majoria de vegades, els meus principis i jo callàvem vergonyosament. Amb el temps vaig aprendre a tenir dignitat i a respondre “Sí, miri, és que jo sóc antifeixista”.

Malgrat l’històric moviment anticatòlic als Estats Units, el catolicisme americà ha estat autènticament puixant durant el segle XX. En plena democràcia i gràcies als valors democràtics, el catolicisme americà ha pogut desplegar-se tant com ha volgut i ha sabut defensar els principis elementals de la democràcia. Així i tot, quan admiren la vella Europa l’impuls autoritari és immediat. La solució catòlica ideal per a Europa era un extensió del franquisme. Amb el temps han après a valorar la democràcia cristiana italiana, però encara els costa. Segurament, aquesta és l’opció preferida dels intel·lectuals catòlics americans més compromesos amb la justícia social. Tanmateix, alguns d’aquests intel·lectuals catòlics progres com Brad Gregory o Thomas Pfau -dels quals ja he parlat a l’ARA- denuncien una vegada i una altra els mals del món modern, el rebutgen íntegrament amb la vehemència de l’inquisidor de sempre, i enyoren el paradís catòlic, aquest cop, medieval.

Ni les veus catòliques d’excepció, ni les ombres postconciliars, ni el màrqueting del papa Francesc ens han d’enganyar: l’Església encara malda pel somni del paradís catòlic perdut.