Publicitat
Publicitat

Capitulació del camarada Fatmir a Zuric

Albània va ser, i encara és, escenari de grans paradoxes, com el judici a l’escriptor per demanar ajut a la policia suïssa

A LA CARRETERA QUE VA CAP A LA CIUTAT de Berat, al sud d’Albània, un cartell em crida l’atenció: Lapardha. Sense dubtar-ho, em desvio de la carretera principal i al cap d’uns minuts m’aturo davant del que queda de l’antiga cooperativa d’aquest poble de camperols, avui convertit en un caos en construcció, on el blat encara es recull a mà i els cotxes de luxe Mercedes conduïts per joves rapats i ociosos comparteixen els carrers amb els burros, les oques i les gallines.

Penso en l’escriptor Fatmir Gjata.

Fa només uns mesos que s’ha fet públic el seu expedient com a enemic del poble. La seva història és una història albanesa dels temps del comunisme d’Enver Hoxha, que difícilment pot superar la imaginació humana i, encara menys, la mateixa imaginació de Fatmir Gjata, membre del Partit, president de la Lliga d’Escriptors, antic combatent partisà durant la guerra mundial, autor de 13 llibres del realisme socialista, uns llibres, tots, en què el valor de la resistència antiimperialista i l’harmonia de la vida dedicada a la feina dels obrers i camperols conformen un paradís a la Terra.

Els fets que relata l’expedient en què se’l considera un enemic del poble són, resumits, els següents.

Era l’any 1965 quan el Fatmir va viatjar a la ciutat suïssa de Zuric amb una delegació oficial del Partit. Una tarda, mentre prenia un cafè en un bar del centre de la ciutat, un nen li va posar una pistola de joguina a la nuca. Espantat, el Fatmir va dubtar entre si demanava auxili o es rendia, i finalment va decidir-se per les dues opcions aixecant els braços a l’aire mentre cridava: “Policia, ajuda!”

Aquesta història força còmica no va tenir de moment gaire importància, i es va convertir en un comentari irònic i malèvol que circulava entre els cercles literaris de Tirana. Fins que l’assumpte va arribar a les orelles del Partit, sempre amatent a la fragilitat humana, sempre disposat a desfer-se preventivament dels nombrosos candidats a vés a saber quin pecat o dissidència.

El cas és que el Fatmir va ser detingut i deportat al poble de Lapardha. I una vegada allà, van ser els pagesos els encarregats de jutjar el seu cas i transmetre’n les conclusions a la direcció del Partit de la ciutat de Berat perquè les fes arribar al Comitè Central, a Tirana.

Reunits, doncs, acusat, agricultors i responsables polítics locals a la cooperativa de Lapardha per analitzar els fets de Zuric, la sentència popular va ser que el Fatmir havia comès una greu falta política consistent a capitular davant l’enemic capitalista.

Heus aquí alguns dels arguments de l’acusació: “En capitular davant la pressió burgesa capitalista, ens vas empastifar amb la vergonya. Ho vas fer per por i perquè només vas pensar a salvar la pell. Hauria sigut millor que haguessis mort, perquè així hauries sigut el màrtir 28.001 [a la guerra d’alliberament es comptabilitzen 28.000 màrtirs]”.

Escoltats els càrrecs que se li imputaven, el Fatmir es va dirigir a l’assemblea per reconèixer la seva culpa. “M’han faltat -va dir- l’esperit i les qualitats revolucionàries que en altres temps havia tingut. Si en aquells moments hagués mort, Albània no hauria perdut res. L’error va ser pensar en mi mateix, en els llibres, en la feina, oblidant el treball del poble, els amics morts a la guerra, l’heroisme dels nostres lluitadors per la llibertat, entre els quals hi ha el meu pare. Hauré de millorar molt per poder estar altre cop a l’altura dels meus lectors”. Després d’enumerar els nombrosos errors comesos i parlar de la “vacil·lant vida petitburgesa revisionista allunyada de les masses” que havia tingut en els darrers anys, el Fatmir va anunciar als pagesos que estava disposat a corregir-ho, i que tenia confiança a poder-ho fer: “I és que, tot i l’error, encara no he arribat a la traïció”. “Ara he de corregir el meu caràcter, ser un més entre obrers i camperols. Participar en el treball productiu i renunciar als objectius personals. No he seguit prou la consigna del Partit: treballar, viure i pensar sempre com un revolucionari”.

Escoltada l’acusació i l’acusat, van parlar els pagesos.

Heus aquí algunes de les intervencions.

“Només he anat a escola set anys. Podria equivocar-me per falta de coneixement, però mai cauria en una provocació: encara que em posessin al cap una metralleta, no vacil·laria i em menjaria el canó amb les dents”, va dir un.

“Has actuat així per salvar el teu cap. Però el cap no és res sense el Partit, perquè el cap és el Partit”, va afegir un altre.

Però, sens dubte, el més esforçat de tots va ser el pagès que va atribuir l’error a “la falta de coneixement sobre la lluita dels camarades del Vietnam i la capitulació dels xinesos a Jakarta”.

Aturat davant de la cooperativa en ruïnes de Lapardha, he acabat de llegir solemnement la llarga sentència condemnatòria de l’escriptor Fatmir Gjata, a qui un nen va posar una pistola de joguina a la nuca. Una vegada llegida, he tornat a la carretera de Berat esquivant burros i Mercedes.