Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Que bé que es viu quan perds la por, Odile

LA COSA VA AIXÍ. Tens càncer, ho expliques, i immediatament et parlen de la dieta anticàncer, un fenomen subterrani però molt estès, i com a mínim quatre amics et recomanen els llibres de l’Odile Fernández. I els llegeixes. L’Odile és metge, li van diagnosticar un càncer d’ovaris amb metàstasi el 2010, als 32 anys, amb un nen de tres i amb pocs números de veure’l créixer. Assegura que la va curar la químio, però que s’ho va treballar molt. Com? Canviant de dieta i d’estil de vida. Agafant les regnes de la malaltia.

L’he coneguda, me n’he enamorat, demà l’entrevisto a l’ Ara Diumenge, i m’agradaria que la llegíssiu. I que en veiéssiu el vídeo. Vaig entrar al plató espantat, amb dubtes de si parlar-li del meu cas, i vaig sortir-ne serè. Transmet una seguretat, vitalitat i tranquil·litat encomanadisses. Parles amb ella i se’n va la por. Defensa els tractaments convencionals, tot i que promou amb vehemència l’oncologia integral. Cal tractar el pacient com a persona global, ocupar-se del cos i la moral. Donar-li eines per superar la duresa de la malaltia i dels tractaments.

Va ser emocionant veure-la embarassada d’una nena. Ja va tenir un altre nen després del càncer. Ni li van extirpar els ovaris ni ha renunciat a noves maternitats. L’oncòleg li va demanar si n’estava convençuda, de tirar endavant l’embaràs. I ella va respondre que ja no tenia por. “És possible que el càncer torni, o que m’atropelli un cotxe. Però si hagués decidit no tenir aquest nen de somriure etern no podria disfrutar d’un ésser tan meravellós”.

Us interessaran molt els seus consells dietètics i vitals. Però encara és més terapèutic el seu exemple. Que bé que es viu sense por, Odile.