Publicitat
Publicitat

Espionatge amic

CONTRA LA UE. Brussel·les és “com un parc temàtic per a un espia; el lloc on s’ha de ser”, frivolitzava fa temps Alain Winants, antic cap dels serveis de seguretat belgues, en una entrevista a la premsa. Centenars d’agents es mouen per una capital amb gairebé 300 ambaixades, 5.000 diplomàtics i les seus de la Unió Europea, l’Aliança Atlàntica i un munt de multinacionals. Exerceixen de diplomàtics, periodistes, lobistes, homes de negocis o estudiants, i serveixen a amos ben diferents.

El 2008, per exemple, s’hi va detenir un diplomàtic estonià que feia 13 anys que passava informació militar a Rússia. El 2011, dies abans d’una cimera entre la UE i la Xina, un grup de hackers van atacar els ordinadors de l’aleshores president del Consell, Herman van Rompuy, el del coordinador de la lluita antiterrorista de la UE, Gilles de Kerchove, i el de diversos assessors encarregats de les negociacions comercials amb els xinesos, i van accedir als seus mails i documents interns. L’excap de la diplomàcia europea Javier Solana ja havia viscut un episodi similar uns anys abans. Eren els inicis de la Guerra de l’Iraq, un conflicte que va dividir la UE en dos i va tensar com mai les relacions amb els Estats Units. A la seu del Consell es va descobrir una xarxa d’escoltes il·legals que controlava les comunicacions d’unes quantes delegacions: França, Alemanya, el Regne Unit, Espanya, Itàlia i Àustria. La justícia belga va acabar arxivant aquell cas, gairebé vuit anys més tard, tot i que la fiscalia havia insistit que “hi havia indicis” que apuntaven a una presumpta implicació dels serveis secrets israelians.

CONTRA ELS ALIATS. “Seria decebedor que les nostres activitats no interessessin a ningú”, ironitzava fa uns dies el portaveu de la Comissió Europea quan la premsa alemanya va publicar que els serveis d’informació d’aquest país havien espiat el ministeri d’Afers Estrangers francès, la seu de la presidència de la República al Palau de l’Elisi i alts responsables de l’executiu comunitari. Europeus espiant europeus, per ordre i en col·laboració amb els Estats Units. Els serveis secrets d’Angela Merkel dirigint l’espionatge polític i industrial contra els seus aliats -aquells a qui lidera i alliçona.

La cancellera té problemes. De fet, ja els tenia quan l’estiu del 2013 es va filtrar que l’espionatge nord-americà va arribar a controlar 500 milions de dades mensuals a Alemanya i fins i tot el telèfon mòbil personal de Merkel. En aquell moment, la UE, amb la seva líder al capdavant, va decidir que la negociació del Tractat de Lliure Comerç entre Europa i els EUA era prioritària, per davant del dret de privacitat dels milions de ciutadans europeus, víctimes de l’espionatge oficial.

Ara, novament, les autoritats franceses han optat per treure-hi ferro públicament i a Brussel·les ho deixen tot en mans de les capitals. Altre cop els líders europeus intentant tapar com més aviat millor l’últim capítol d’un escàndol que ha demostrat el grau de desconfiança mútua amb què es cus aquesta Unió.

CONTRA TOTS. Des de les primeres revelacions d’Edward Snowden sobre el programa de control massiu de les comunicacions, desplegat per l’Agència de Seguretat Nord-americana (NSA), el món sembla haver entrat, de cop, en un nou escenari de guerra global en què les dades, la informació -valorada a pes, en quantitats indestriables i sense indicis ni sospites prèvies- s’ha convertit en el gran botí. Un tribunal federal d’apel·lacions de Nova York ha declarat il·legal, aquesta setmana, el programa d’escoltes de la NSA.

“Els agents ja són aquí -relativitzava, fa una setmana, el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker-, així que sempre he pensat que nosaltres també hauríem de tenir el nostre propi servei secret”. Per espiar a qui?

PUBLICITAT
PUBLICITAT