Publicitat
Publicitat

POLÍTICA CULTURAL

L’activisme artístic pren el poder

Part de la ‘nova política’ que arriba als ajuntaments té l’origen en l’experimentació creativa dels 90

Aquests dies hi ha un run run a la xarxa que no és una rumba sinó un neguit. Què passarà a l’àrea de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona? Per què no hi ha regidor? Per què triga tant a nomenar-se un comissionat? Fa poc més d’una setmana del canvi de govern municipal i a l’horitzó hi ha encara pactes a mig coure en què la cultura és un pastisset cobejat. Des de Barcelona en Comú són conscients de la pressió del sector, dels incendis que cremen (Macba, L’Auditori...) i també de la urgència de posar cara i ulls als nous responsables de l’àrea, sobretot després que Marta Clari hagi deixat la gerència de l’Icub per anar-se’n amb Jordi Martí, nou gerent del consistori. Tot i així, més enllà dels noms -sens dubte un tema urgent: seria trist arribar a la inauguració del Grec sense comissionat de Cultura- el que crida l’atenció és que, de fet, la cultura, una determinada cultura, ja impregna tot l’Ajuntament. I això, passi el que passi, es notarà.

L’actual alcaldessa, Ada Colau, explica al seu currículum que es va reenganxar als moviments socials el 2001 amb les mobilitzacions contra el Banc Mundial. Ella era, de fet, la responsable de comunicació de les mil accions que es van fer al llarg d’una de les primaveres més revolucionàries que va viure la ciutat. Un moment insòlit entre la il·lusió de Porto Alegre o la contracimera de Seattle del 1999 -“ L’aurore ”, titulava un esperançat Le Monde Diplomatique al seu primer número del 2000- i la desfeta de Gènova del juliol del 2001 reblada pel post 11-S.

La llavor de Las Agencias

El cas és que part d’aquelles mobilitzacions antiglobalització formaven part d’un projecte artístic organitzat pel Macba denominat Las Agencias. Al seu voltant es van muntar un seguit de tallers, seminaris i reunions que van servir per organitzar moltes de les accions. Tot plegat en una complicada relació entre el museu i els activistes que per principis, com fan ara, desconfiaven de la institució.

Ho explica Manolo Borja-Villel, llavors director del museu barceloní, en un llibre centrat en una àmplia entrevista que li fa l’artista Marcelo Expósito i que sortirà a mitjans d’estiu a l’editorial Turpial. No és casual que Expósito fos un dels integrants del projecte de Las Agencias i que ara també sigui un dels membres de l’eix de cultura de Barcelona en Comú. De fet, encara que en aquell moment fos difícil d’entendre per l’enfocament sovint massa críptic de les propostes del Macba, ara queda clar el caràcter seminal i incentivador d’aquella línia de treball amb intel·lectuals crítics i activistes socials, iniciada a la Fundació Tàpies amb exposicions com La ciutat de la gent i que va continuar al museu amb programes tipus Com volem ser governats,coincident amb el Fòrum 2004 i la forta mobilització, també artística, en contra.

L’art com a activisme polític -encara present, potser massa, en la creació contemporània- va introduir l’ enemic a casa, és a dir, unes institucions pensades per reproduir els discursos dominants sense gaires qüestionaments. Artistes i institucions van cedir cada cop més el seus espais a grups i moviments socials fent d’altaveu d’unes reivindicacions silenciades. Fins que, com passa ara, molts d’aquells moviments van aprendre les estratègies necessàries per fer-se visibles fora de les institucions culturals i van baixar, com el 15-M, a les places.

Es diu que Podem té el seu nucli dur a la Facultat de Polítiques de la Complutense de Madrid. A Barcelona, la nova política la trobaríem també a la universitat, però molt més repartida entre, bàsicament, les especialitats de sociologia i urbanisme -amb noms com Joan Subirats, Josep Bohigas i Jordi Borja- així com en organismes entre l’acadèmia i l’activisme com el DESC (Gerardo Pisarello) i el laboratori de l’habitatge sostenible (Josep Maria Muntaner i Zaida Muxí), entre d’altres. A més, esclar, d’aquesta àmplia tradició de moviments sorgits al tombant de segle en què una munió de grups de creació alternativa han anat produint una cultura crítica i experimental que en algun cas, com el Sónar, ha assolit l’èxit i no defuig en absolut el gran públic.

Amb el Sónar, per exemple, hi estan relacionats dos altres noms clau en l’eix de cultura de Barcelona en Comú: Oscar Abril Ascaso, que va moderar les taules de debat prèvies al programa, i José Luis de Vicente, responsable de cultura de Podem. Donant suport a Colau també hi ha Ramon Parramon, que va ser fundador de la xarxa Idensitat de centres d’art contemporani; Rubén Martínez, codirector de YProductions, empresa centrada en l’economia política de la cultura; Daniel Granados, productor discogràfic en llicències Creative Commons, i Berta Sureda, gestora cultural que ara treballa al Reina Sofia i va ser responsable d’activitats del CCCB.

Tots ells han reflexionat molt sobre les polítiques públiques i comparteixen una manera d’entendre la cultura en què pensament, acció i creació no tenen fronteres clares. Però no vénen, aclareixen des de Barcelona en Comú, a canviar-ho tot. “No som els bàrbars”, diuen entre bromes. A veure què fan.

Les