Publicitat
Publicitat

Maria Girona, la pintora que va posar al dia el Noucentisme

L’artista, viuda d’Albert Ràfols-Casamada, va morir dissabte

Va estar sempre a la primera línia, atenta a tot el que es movia i es feia en el món cultural i polític del país, però la seva figura va quedar gairebé eclipsada per la força del que va ser el seu company de vida i art, Albert Ràfols-Casamada. Això passa moltes vegades en la història de les parelles d’artistes i també va passar en el seu cas. Poc més de cinc anys després de la mort del poeta i pintor de l’abstracció, dissabte va morir Maria Girona, pintora, professora i activista cultural.

Expliquen les biografies que havia nascut a Barcelona el 1923 en un entorn culte de la burgesia catalanista. Filla de l’arquitecte Lluís Girona i Cuyàs, el seu oncle, que li va ensenyar l’ofici de la pintura, era el crític i artista noucentista Rafael Benet, que va marcar els seus inicis. El 1945, a l’Acadèmia Tàrrega, va conèixer Ràfols-Casamada i des de llavors ja no es van separar. Tots dos varen aconseguir el 1950 una beca del Cercle Maillol per anar a estudiar a París i allà descobriren plegats els primers moviments informalistes i, també, es varen imbuir dels colors de Matisse. Cada un d’ells, però, tenia el seu propi neguit artístic.

“Maria Girona va saber rebre el llegat noucentista per donar-ne una versió més espontània, menys canònica, mantenint-ne la frescor i incorporant-hi el seu coneixement de la pintura contemporània”, explicava ahir el crític i estudiós Daniel Giralt-Miracle, per a qui un dels grans valors de l’artista va ser, precisament, aquesta manera seva tan particular de “posar al dia” el Noucentisme.

És una idea que compartia la crítica Victoria Combalía, gran amiga de la parella i autora del text del catàleg de l’exposició dels dos artistes que els va dedicar la galeria Tatiana Kourochkina el 2010: “L’art de Maria Girona és el que més bé podria encarnar, dins de l’art català, una relectura no acadèmica del Noucentisme”.

Paisatges suaus, harmònics, de colors dolços, o natures mortes amb flors, interiors reposats i quotidians. Hi ha, a primera vista, alguna cosa naïf en l’art de Maria Girona, però no era en absolut una pintora ingènua. Coneixia a la perfecció la pintura moderna i els nous corrents, i la seva era una opció voluntàriament espontània, fresca. Explica Giralt-Miracle que hi havia cues per anar a les seves classes de dibuix a l’escola Eina, que ella i altres artistes varen crear el 1967 i que durant molt anys va dirigir Ràfols-Casamada. Les activitats pedagògiques innovadores que feien a l’escola de disseny varen marcar de manera fonamental diverses generacions d’artistes i dissenyadors del país.

Compromesos amb la modernitat cultural i també en la lluita antifranquista, Girona i Ràfols varen participar a la Caputxinada de Sarrià del 1966, es varen tancar al monestir de Montserrat el 1970 en protesta pel Procés de Burgos i varen donar suport amb el seu art i presència a múltiples actes a favor de la llibertat d’expressió i del catalanisme polític.

Amb casa a Barcelona, Cadaqués i Calaceit, llocs que varen deixar empremta en el seu art, també tenien una fundació a Capellades, amb seu a la Casa Bas, que no ha acabat de funcionar a ple rendiment. El seu nom torna a reunir la parella: Fundació Ràfols-Casamada / Maria Girona.

Les