Publicitat
Publicitat

La ficció del mal real

La millor pel·lícula de tots els temps, diuen alguns, és El padrí, de Francis Ford Coppola. Assistim fascinats a les despietades i sanguinàries activitats d’una família del crim organitzat. L’horror i la dolenteria són més sexis que no pas la lluita per la justícia dels herois del bé. Gaudim més amb Maquiavel que amb Kant.

Els assassinats i les conxorxes dels mafiosos estan guiats per la cobdícia i el diner fàcil. Però el que ens sedueix són els codis d’honor. El respecte es guanya amb l’exercici violent del poder per demostrar qui comanda. En les societats democràtiques en què impera el principi d’igualtat, són absents l’honor i les seves exigències. Ni tan sols els que un dia eren molt honorables mereixen ja aquest títol. Tots som iguals, no hi ha diferències. La justícia s’administra a través de la mediació institucional. Renunciem al seu exercici per viure en pau, de manera que no cal guanyar-se el respecte i l’autoritat, sinó que ens són propis per naixement.

La nostra és una societat de la dignitat. Diu la Declaració Universal dels Drets Humans en el seu primer article que naixem lliures i iguals en dignitat i drets. La perspectiva dels drets humans és la dels dèbils, és a dir, la de qui no pot lluitar pels seus drets i tanmateix pot reclamar que se li respectin. Però ens fascina veure els codis antics que perviuen en la criminalitat organitzada. A través de la ficció contemplem la cara oculta de la societat que converteix els malfactors en exemples de coratge i determinació.

Un cas manifest d’això és la sèrie Gomorra, que mostra les cuites de la família Savastano a la perifèria de Nàpols. La sèrie s’inspira en el llibre de Roberto Saviano que denunciava les pràctiques il·lícites, la connivència amb el poder i la infiltració en la societat de la Camorra napolitana. La denúncia literària esdevé per art de la ficció televisiva un panegíric agredolç dels criminals.

En un dels capítols de la sèrie el protagonista principal, Ciro Di Marzio, un sicari sense escrúpols, viatja a Barcelona per tancar una negociació sobre el mercat de la droga. Mentre passegen per la part nova de la Diagonal, un boss li mostra les seves inversions immobiliàries a la ciutat: això és nostre i això també, va dient. El crim organitzat participa en l’urbanisme de la ciutat i no hi ha res més entretingut que veure com aquests cruels personatges amaren el teixit social de les nostres ciutats amb diner negre i suborns a tort i a dret.

La ficció, però, no només té una funció d’entreteniment, malgrat que ens ho sembli. També és educativa i no cal menysprear el seu contingut cognitiu. El mateix llibre de Saviano és una mena de novel·la real pensada com un pamflet de denúncia. No som a Nova York, sinó a Barcelona, una ciutat amb robatoris, furts i altres coses menors que no fan perdre la son als barcelonins. El problema és la tolerància institucional amb les inversions opaques que veuen el nostre país com una terra promesa en què els responsables de la cosa pública miren cap a una altra banda, intimidats pels professionals de l’honor i la sang freda. D’aquesta corrupció se’n parla poc. Com és?