Publicitat
Publicitat

I AQUÍ

La tristesa de la mare de l'embolador

EL POBLE JA RESPIRA la flaire de la barreja de terra i serradures que es llança pels carrers mentre es munten els cadafals i les barreres. L'excitació entre els xiquets va en augment conforme s'acosta l'inici de les festes. Els més afortunats exhibeixen unes banyes que són l'enveja del veïnat. "Juguem a bous, juguem a bous!", criden. La Teresa, però, se'ls mira amb un punt de tristesa. Ella té un paper reservat a la festa: és la mare de l'embolador, i sap que serà una setmana de patiment i sofrença. Ni s'acostarà al centre, i intentarà no sentir els crits d'esglai de la gent quan algun retallador entropessa i es queda inerme davant la bèstia.

Els ferratges dels emboladors passen de pares a fills. L'home de la Teresa els va heretar de son pare, i ara ells ha fet el mateix amb el seu fill Joan. Ella sap que el Joan és molt destre i té el cap fred en el moment clau, quan ha de tallar amb un ganivet la corda que lliga el bou al piló. Abans la col·locació de les boles i l'encesa és fàcil perquè hi ha molta gent que ajuda, però després es queda ell sol, cara a cara, amb el bou embolat, i només pot comptar amb col·laboració del Pere de Ca la Nuri, que l'agafarà de la cua els segons suficients perquè ell puga escapar.

La Teresa no vol ni pensar-hi. Amb les amigues es queda en el casal jugant a cartes i esperant la notícia de la nit: "Molt bé el teu xicon, Tere". Llavors ja pot respirar tranquil·la. Als matins cuida el seu nét, de cinc anys. Aquest matí li ha dit la frase fatídica: "Iaia, de gran jo també vull ser embolador".