Publicitat
Publicitat

TOVALLONS NEGRES

Arguments del no

Faig aquest exercici, de vegades. Em penso que sóc a l’altra banda, que sóc dels que no volen la independència de Catalunya. Em penso que no la vull no pas perquè m’hagi aturat a rumiar el que em convé, sinó perquè no volent-la es viu més tranquil. Menys en tensió. No voler la independència és el que és natural, com ser heterosexual. Voler la independència, com ser homosexual, és donar la nota, cridar l’atenció i, esclar, conèixer la repressió o, si més no, els tuits insultants i els articles als diaris de la noblesa. No es pot ser un heroi tota la vida, a cada instant. És molt cansat. En això es basen, per cert, els reis, els senyors feudals, els marits autoritaris. En el cansament que provoca sempre (un cop passada l’excitació) la revolta.

Si jo no volgués la independència per aquesta raó (que és la raó que em confessen alguns amics de peles) o per una raó patriòtica, pensada, em sabria molt de greu que al meu bàndol no hi hagués ningú de veritat civilitzat. Si jo fos unionista, em sentiria avergonyida de les paraules de Rajoy (“La independència de Catalunya no es produirà”) o de les de Margallo (“Mas és perfectament conscient que no hi ha cap sortida”). Cap argument, cap emoció, cap sentiment, cap raó. Només emplatar els testicles al damunt de la taula i fer la predicció: això que vols no ho tindràs. Ningú més. Cap Ana Belén, cap Joaquín Sabina. Tots hem de guanyar-nos les garrofes. Abans, per guanyar-nos-les sortia a compte mostrar les idees polítiques. Ara val més que no.

On són les persones de bé, les normals, les que poden discutir de manera civilitzada? Si jo tingués, al meu bàndol, al meu cantó, si ho preferiu, només aquests arguments, no ho veuria just, sospitaria, recelaria, em retiraria de la batalla. Guanyar així, no. Quina derrota. La meva raó per força s’hauria d’esvair si tots els que me la donessin no fossin raonables.